L’actual conflicte polític entre la Generalitat de Catalunya i les institucions de l’Estat va néixer fa deu anys, aproximadament. Aquest ha estat un període nefast per a la totalitat dels catalans, amb independència del seu criteri polític, doncs ha creat nafres de difícil cura per obligar-los a triar (i a distingir-se) en raó de la seva identitat i el seu sentit de pertinença. Però també ha estat una etapa infausta pel conjunt del país, entès com una comunitat que viu en pau amb si mateixa, que aprofita totes les bones ocasions que li sorgeixen per avançar socialment i econòmicament i que es presenta davant el món sencer de manera cohesionada com a terra acollidora que busca constantment la felicitat de tots aquells que l’habiten. Això que acabo d’escriure, una volguda mescla d’humanisme d’arrel cristiana sense cronologia separadora, però que supera de llarg la positiva herència que ens deixaren els grans pensadors grecs i romans, posa l’ésser humà com a centre de tota acció política atesa la seva dignitat, la seva capacitat creadora i la superioritat del seu pensament en el món en què viu. S’ha d’abandonar a correcuita el camí cap al no-res.

Aquesta setmana ha estat la dels indults als nou condemnats que en presó es trobaven. Tres més, amb penes d’inhabilitació i de multa, ja havien complert el correctiu imposat. Amb la gràcia concedida pel Govern d’Espanya, plenament legal, es pot dir que, com a mínim, s’ha dividit a propis i a estranys. No ha estat grata ni pels grups polítics independentistes, ni tampoc pels populars, voxistes i ciutadans. Els primers exigien l’amnistia, un impossible constitucional, i segueixen en aquest estadi d’enrocament, o si res mes no així ho verbalitzen; els segons, sempre jugant a la contra de tot amb l’únic fi d’afusellar metafòricament el llogater de La Moncloa, troben que el perdó parcial atorgat és un premi immerescut, per dir-ho suaument, que endemés vulnera la legalitat vigent, en contra del qual tenen anunciats recursos davant la Justícia. Unes impugnacions que, al meu entendre de jurista i de conformitat amb la jurisprudència existent, són susceptibles de rebre una inadmissió a tràmit en no disposar de l’exigida legitimació processal per asubscriure-les. Així està el tauler mentre el guirigall segueix. Tot obert; gairebé res, tancat.

Soc escèptic respecte de la indulgència no plenària adjudicada pel Consell de Ministres als sediciosos empresonats. Confesso que pel cas de trobar-me assegut al voltant de la taula governamental que va concedir els indults, hagués votat en contra, però també dic que, en aquest supòsit que ni s’ha donat ni es donarà, hagués canviat el sentit del meu vot si se m’hagués explicat part del recorregut que farà ERC a partir d’ara. El tot, referit a l’itinerari a fer i el fi de la cursa, és una autèntica quimera donat que la trajectòria d’aquest històric partit és la pròpia de tot saltimbanqui, és a dir, de persona que es guanya la vida fent forces, jocs i acrobàcies pels carrers i les places, i que són aplaudides per fer de pallassos. ERC no és fiable, com tantes vegades he dit, basat en les declaracions d’independència fetes pels presidents Macià i Companys i altre coses sabudes o viscudes, com ara que seguien negociant la investidura d’en Mas quan ja havien tancat el Pacte del Tinell amb en Maragall de president.

Això no obstant, els republicans tenen ara el deure d’emmurriar-se per no dir més tonteries i de marcar paquet, com deia el meu estimat company Joan Puigcercós en els seus temps d’acció política, però aquesta vegada en la bona direcció, no fos cas que del coitus interruptus, fase en la que es troben els llacistes de tota mena i condició, es passés al tot tallat ad aeternum, que seria el súmmum de la ximpleria en trobar-nos en plenitud democràtica. Per tant, cal canviar de freqüència. No es pot seguir reclamant l’amnistia impossible ni tampoc el referèndum inconstitucional sobre l’autodeterminació, si s’entén aquest últim mot com equivalent a triar entre quedar-se a Espanya o fugir d’ella, tot reconvertint Catalunya en un nou estat independent de tipologia republicana. Perquè com ha escrit Joaquim Coll a El Periódico, «Sánchez no té cap garantia que l’independentisme deixi enrere el victimisme, la supèrbia i el to d’exigència continua cap a l’Estat sense oferir res a canvi». Ni ell, ni ningú. I aquí sorgeix una qüestió política que caldria resoldre quan abans millor: Què és abans, una taula catalana sense vetos per aclarir-se i aclarir-nos, que bona falta ens fa, o una taula de governs (català i espanyol) per tractat no sé què? Si el govern espanyol ha obert joc movent fitxa, ara cal que el català segueixi la partida, cosa que em sembla del tot improbable, i bé que ho lamento.