Preparar el nou curs polític

Per fi els catalans tenim un govern que sembla que comença a governar i un primer partit de l’oposició que ha format un govern alternatiu amb la voluntat de fiscalitzar l’executiu i, a la vegada, col·laborar-hi, si escau, en tot allò que afavoreixi els contribuents que paguen a uns i altres. És a dir, per fi, gaudim d’una certa normalitat democràtica o, almenys, estem en el camí que ens pot ajudar a aconseguir-la. Felicitem-nos-en i esperem que aquest bon aire duri prou com perquè no es pugui dir que només ha estat una flor que no fa estiu.

Els indults als condemnats del procés s’han concedit amb llum i taquígrafs tal com es va proposar el president Sánchez i ha estat un tema ben explicat a l’opinió pública amb debats, sovint encesos, tant als mitjans de comunicació com al Congrés dels Diputats. El Comitè Federal del PSOE també va aprovar la decisió governamental per amplíssima majoria. Val a dir que l’empenta i la participació del PSC a l’hora de prendre aquesta decisió va ser determinant.

Els primers sis mesos de l’any han estat productius i ben aprofitats pel govern central. Més enllà dels indults, del bon ritme de vacunació i de la consecució de 140.000 milions d’euros provinents dels Fons Europeus de Recuperació Next Generation de la UE, en aquest temps s’han aprovat 12 lleis, sis d’orgàniques. Una d’importantíssima és la de la regulació de l’eutanàsia. Una llei humanitària, compassiva i necessària que molts esperàvem feia temps. S’han produït, a més, les modificacions de les lleis orgàniques del Poder Judicial i del Codi Penal. El Consell de Ministres ha aprovat també dos projectes de llei importantíssims: el de Canvi Climàtic i Transició Energètica i el de Llibertat Sexual (només sí és sí). Tots dos s’hauran de dur al Congrés per iniciar els tràmits parlamentaris, segurament al setembre.

Amb l’estiu al damunt, és tradició que en aquest període el país es permeti un cert descans, una mena de treva (amb permís del trio de la crispació permanent: PP-VOX-Cs). Al setembre, però, començarà el nou curs polític i, ultra les aprovacions de les lleis esmentades i altres, serà també el moment, suposo, de començar a parlar seriosament del famós document de Granada, «Hacia una estructura federal del Estado», que el PSOE va aprovar el juliol del 2013. Un document que Alfredo Pérez Rubalcaba va negociar amb els dirigents territorials del PSOE i que tal com diu Ramón Jáuregui a Volver a Granada (El País 3.06.20): (...) «Es tracta d’una alternativa perfeccionadora del model autonòmic espanyol, en clau federal, no confederal. Es planteja la reforma de la nostra Constitució (...) i en particular del seu títol VIII, que contempla, entre altres coses, les següents mesures:

- La incorporació a la Constitució del nostre mapa autonòmic.

- Una nova i clarificadora distribució de competències (...).

- La determinació i reconeixement dels Fets Diferencials.

- Substituir el Senat per una Cambra de Representació Territorial i dotar-la de noves competències (...).

- El reforçament de les facultats de l’Estat per assegurar la igualtat dels espanyols en les seves prestacions bàsiques.

- Constitucionalitzar la participació de les comunitats autònomes en la governació de l’Estat (...).

- Un nou model de finançament prenent com a referència el federalisme alemany.

Encara que no de manera explícita, la proposta socialista es materialitza en un procés de negociació política que inclou, primer, la reforma constitucional i, després, la dels Estatuts d’Autonomia, en moments successius o simultanis. (...) L’actual direcció política del PSOE hi ha afegit dos elements singulars (...): La consideració d’Espanya com un estat plurinacional (una nació amb nacions) i una concreta definició de compromisos a Catalunya en la seva proposta política que va pactar amb el PSC el juliol del 2017 (Declaració de Barcelona) poc abans de la convocatòria del referèndum d’aquell any… «per evitar el xoc de trens de l’1 d’octubre (...).»

Sabem que, per culminar amb èxit un procés de reforma constitucional, és indispensable el concurs del Partit Popular, principal partit de l’oposició, i és evident que, ara per ara, els populars no estan disposats a arremangar-se en aquest sentit, sinó tot el contrari. Els fets, però, són tossuts i, un moment o altre, hauran d’entomar el repte, vulguin o no. I més si pretenen que la gent se’ls cregui quan repeteixen una i altra vegada que estimen el país.

Suposo que a Catalunya haurem d’esperar que passi l’Onze de Setembre per veure com s’encarrilen les coses i poder començar un nou curs polític amb nova empenta i la bona disposició de tots per fer una política amb l’alçada de mires i la generositat suficients. Un 11-S que segurament serà abrandat i sobiranament reividicatiu com els de les altres convocatòries, però que aquest any serà probablement un xic menys intransigent. Sabem que cal temps, paciència i bona voluntat per avançar cap a la sensatesa imprescindible; cap a la concòrdia, el diàleg i la negociació. Darrerament ha sorgit algun problema, alguna «pedra en el camí», com la reclamació que fa el Tribunal de Comptes a uns quants excàrrecs de la Generalitat pel suposat ús de fons públics per a la promoció internacional del procés. Segur que aquest nou «contenciós» (que cal aclarir i que no es pot despatxar amb un simple «ens tenen mania») retardarà la normalitat relativa que havíem començat a albirar i que necessitem com el pa que mengem. De totes maneres, si el govern central i el de la Generalitat, així com els partits que els sostenen, hi posen tot allò que hi han de posar, l’objectiu serà, malgrat tot, possible i el país podrà començar el nou curs relaxat i agraït.