Llegeixo que el Govern tancarà la cultura a dos quarts d’una, i com a acte de rebel·lia em repto a practicar-la més que mai a partir d’aquella hora. Potser em privaran dels espectacles troneres, però no poden impedir que em munti la festa a casa, en un petit comitè format per mi mateix i tots els invents que des de les pintures rupestres de Chauvet fins al 4K amb 5G han permès compartir els fruits de la creació intel·lectual.

Què s’ha pensat, el Govern? A partir de l’hora de la prohibició, m’abocaré a tantes assignatures com tinc pendents d’aprovar. Completar la lectura de la Divina comèdia de Dante en la versió bilingüe, perquè entre una cosa i altra tot just acabo d’entrar al purgatori. Reprendre el visionat de The Crown, sempre que localitzi el capítol en què vaig deixar-la penjada. Passar en bucle l’Adagietto de la cinquena de Mahler i, després, l’Angie dels Stones. I, ja que hi som, comparar la versió d’aquests i l’original de Bob Dylan de Like a Rolling Stone. Buscar un altre cop a les infinituds del web la polèmica Traviata de la Scala, que a mi, què hi farem, em va agradar. De propina, aquell cor dels esclaus de Nabucco en un muntatge del Metropolitan de Nova York que mai no ha deixat d’emocionar-me. Passar tres hores fent voltes pel catàleg de Netflix per acabar tornant a Enric Casasses. Homenatjar Jordi Cussà de la manera decent com s’homenatja un escriptor: amb la lectura atenta i respectuosa. En acabat, fer dibuixos terribles amb el Paint i no guardar-los; en prémer el botó de descartar, comprendre que tot l’acte de creació i destrucció ha estat una «performance efímera».

Per completar la vetllada, sortir al balcó per recitar en veu molt baixa La vaca cega en direcció al niu d’orenetes, i si els n’arriba el batec, millor per a elles.

Totes aquestes coses decideixo fer-les perquè el Govern no em tanqui la cultura a dos quarts d’una. Però em temo que no ho aconseguiré, perquè l’habitual és que a quarts de dotze ja pesi figues.