L’OIT contra les desigualtats

Durant més de deu dies s’han dut a terme els treballs de les comissions, s’ha celebrat una cimera sobre el món de la feina i s’ha aprovat una «Crida Mundial a l’Acció», on, tal com pot llegir-se a la nota de premsa en la qual es dona compte d’aquesta aprovació, «s’esbossen mesures per crear una recuperació de la pandèmia centrada en les persones i evitar que les economies i les societats quedin marcades a llarg termini». A l’esmentada reunió va enviar un missatge el papa Francesc, i el seu rostre social, valent, sense pèls a la llengua, reapareix, ja que, a més de lloar l’esforç realitzat per l’OIT en la recerca d’una societat més justa i solidària a escala mundial, deixa una sèrie d’aportacions que sens dubte haurien de ser objecte de molta atenció, i especialment pels que més es preocupen de la situació dels col·lectius més desfavorits, però sense oblidar el més que rellevant paper i funció que assumeixen les autoritats polítiques i les organitzacions socials.

A la citada Resolució s’emfasitza que la pandèmia ha posat de manifest «la interdependència de tots els membres de la societat i de tots els països», i que ha exacerbat la pobresa i les desigualtats socials, amb especial afectació a les persones més desfavorides i vulnerables, «en particular a les que treballen en l’economia informal i en formes de treball insegures».

Especial preocupació mostra el document per la difícil situació de moltes dones, per estar sobrerepresentades en els sectors més afectats (se subratlla la importància que les estratègies que s’adoptin tinguin una clara perspectiva de gènere), i de molts joves per als quals l’educació, formació i ocupació s’han vist greument pertorbats per aquesta crisi i amb l’impacte negatiu que això pot tenir per al seu futur.

Es demana l’acció concertada de governs, organitzacions empresarials i sindicals, i de la comunitat internacional per evitar un deteriorament i retrocés en els avenços cap als objectius de desenvolupament sostenible (Agenda 2030 de les Nacions Unides), emfasitzant la importància de garantir l’accés a la vacunació a totes les persones sense distinció, i es demana accelerar l’aplicació de la Declaració aprovada en ocasió del Centenari de l’OIT (2019) «a través de mesures que incrementin la seva visibilitat i augmentin les inversions», havent-se això convertit «en una prioritat essencial de les polítiques públiques, l’acció de les empreses i la cooperació internacional».

En la resolució, i enllaça plenament, com no crec que pogués ser d’una altra manera, amb la Declaració del Centenari, aprovada el juny de 2019, s’hi inclouen propostes per aconseguir un «creixement econòmic i ocupació inclusius» (cridant, per exemple, a l’adopció de mesures en sectors que tenen un gran potencial per generar oportunitats de treball decent, tan desitjat per l’OIT, com són «l’economia de la cura, l’educació i el desenvolupament d’infraestructures»), amb especial èmfasi en una de les mesures que els documents de l’OIT consideren prioritàries per avançar cap al treball decent, com és la reducció de la informalitat laboral i accelerar el trànsit cap a l’economia formal, «en particular per a la creació, preservació i formalització d’empreses i llocs de treball decents, prestant la deguda atenció a l’economia rural, «i per això es destaca la defensa de la relació de treball, que ha de continuar sent» pertinent com a mitjà per proporcionar seguretat i protecció jurídica a tots els treballadors.

Segueix sent important, diria per la meva part que molt més després de la crisi, la ratificació i posterior aplicació efectiva de les normes internacionals de la feina, i això és convenientment destacat en el document, recordant que inclou «... el respecte als principis i drets fonamentals en el treball; un salari mínim adequat establert per llei o negociat; límits màxims al temps de treball i la seguretat i salut en el treball, tenint en compte els desafiaments que planteja la pandèmia de COVID-19».

En fi, no menys important és continuar avançant en els objectius marcats en la Recomanació 202 de 2012 sobre un nivell mínim de protecció social per a tots els treballadors, de manera que durant la vida d’una persona, i quan ho necessiti, «tingui accés a una seguretat bàsica de l’ingrés i a l’atenció de salut essencial, reconeixent que el dret a gaudir del més alt nivell possible de salut física i mental és més important que mai».

Finalment, voldria destacar la importància que el document concedeix a allò que és el sant i senya, l’ADN, de l’OIT, que és el diàleg social. Aquest, tant de caràcter bipartit com tripartit, ha jugat un paper important per a enfrontar-se a la crisi, i ha de ser fonamental per facilitar el compliment dels objectius marcats en la Declaració, «entre altres coses mitjançant consultes dels governs amb els interlocutors socials sobre l’elaboració i aplicació de polítiques i plans nacionals de recuperació que abordin la necessitat de preservar i crear llocs de treball decents, mantenir la continuïtat de les activitats empresarials i invertir en sectors i àmbits prioritaris, tant públics com privats, per tal de propiciar una recuperació generadora d’ocupació».

Per fi, com a estratègia institucional de cara a l’immediat futur, s’anuncia que l’OIT col·laborarà amb altres institucions multilaterals «amb vista a organitzar un gran fòrum de polítiques, les modalitats de les quals haurà de determinar el Consell d’Administració, com a mitjà per articular una resposta global ferma i coherent que ajudi els estats membres a posar en pràctica estratègies de recuperació centrades en les persones que siguin inclusives, sostenibles i resilients, en particular mitjançant iniciatives conjuntes i acords institucionals reforçats entre les organitzacions internacionals i regionals».