Voldria parlar en aquest article de la reunió de l’anomenada comissió bilateral Estat-Generalitat que va reunir-se dilluns passat a Madrid. Abans, però, sembla imprescindible fer referència al context polític que l’ha condicionat. L’element sens dubte més transcendent és que les dues parts tenen acordada l’existència d’un altre marc de diàleg i negociació de molt més calat polític que no és altre que la cèlebre taula que s’ha de reunir al setembre: en aquest cas, les expectatives són molt diferents perquè el govern català hi vol parlar de l’amnistia i del dret a l’autodeterminació i, per contra, el govern central manifesta no tenir cap intenció de fer-ho. Essent així les coses, hi ha qui creu que el recorregut d’aquesta taula serà forçosament molt breu, ja que estaria condemnada a un fracàs previsible des del primer dia.

En una cosa sembla haver-se avançat: el govern espanyol, que ha concedit un indult als presos independentistes sota la pressió de les recomanacions del consell d’Europa, admet per fi, sense subterfugis, que existeix un conflicte entre Catalunya i Espanya que s’ha d’encarrilar políticament, al mateix temps que altres poders de l’Estat (per exemple, els jutjats i el Tribunal de Comptes) continuen la repressió sobre el moviment independentista. És una situació paradoxal, que s’accentua perquè el govern espanyol continua parlant de la «fractura» existent en el si de la societat catalana, concepte que el moviment independentista redueix a l’expressió d’una simple i natural «pluralitat» interna que precisament s’hauria de resoldre, com fan totes les societats democràtiques, apel·lant a les urnes. Mentrestant els partits de la dreta i la ultradreta espanyola continuen parlant de la traïció i la claudicació de Sánchez, sotmès segons ells a les pressions dels independentistes.

S’ha arribat, doncs, a la reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat, un mecanisme paritari previst a l’Estatut d’Autonomia i que, tanmateix, feia tres anys que no es convocava. El govern català hi anava amb la voluntat de desbloquejar 56 traspassos que estan pendents i que no hi ha manera de resoldre. El govern espanyol, per contra, posava l’accent simplement en la importància de la celebració de la reunió mateixa, ja que contribuïa a distendre el clima polític i a «normalitzar» les relacions entre ambdues parts.

El balanç de la reunió ha estat «fructífer» segons la ministra Rodríguez i «insuficient» segons la consellera Vilagrà. El cert és que, es miri com es miri, el resultat ha estat terriblement magre: en síntesi, el compromís de culminar el traspàs de les beques universitàries, de constituir comissions diverses, de reunir-se de nou al gener i de transferir 200 milions d’euros de la disposició addicional tercera de l’Estatut. No es pot negar que el desengany de l’opinió pública catalana és majúscul: si aquesta és tota l’oferta concreta del govern de Sánchez per facilitar un marc de relació diferent, estem ben apanyats, pensa molta gent. La qual cosa no fa més que confirmar les previsions pessimistes dels qui creuen que la taula de diàleg és una escenificació perfectament inútil. Si el retard clamorós dels 56 traspassos pendents acaba d’aquesta manera, ¿què no serà quan es posin damunt la taula els temes realment importants?