Malgrat que els mesos d’estiu evito anar a les platges a les hores punta, l’altre dia em vaig apropar a la cala del Castell. En un pàrquing ple de gom a gom deixo el cotxe i després d’una bona caminada arribo a la platja. Durant aquella estona entre nedada i passejada per la sorra sota un sol roent, al mig de la multitud, em va sobtar veure molta mainada amb el cap descobert, sense cap barret de protecció amb les conseqüències d’insolació que això comporta.
A la tornada, refent la caminada en direcció contrària, aturada entre unes canyes i unes bardisses, quieta amb els ulls clucs mossegant-se els ditets, veig una nena d’un parell d’anyets, morena amb una trena. ¡Una preciositat! Portava una motxilla penjada a l’esquena i un flotador inflat al voltant de la seva cintureta. En no veure ningú al seu voltant, la seva actitud em va estranyar. On són els teus pares, li vaig demanar. No responia. La gent s’aturava i li feia la mateixa pregunta. Davant el seu silenci algú va decidir trucar a la policia. Tot d’una, una cinquantena de metres mes enllà veiem dues dones cridant... deixeu-la, deixeu-la que això forma part del seu «show»! La gent se’ls va encarar i elles se’n en reien tot dient: va, va, truqueu a la policia... a què espereu? Em va sortir del cor i els vaig dir de desgraciades per amunt... quin futur li pot esperar a aquesta nena quan les seves responsables la deixen cansada sota un sol roent?... Per què abans d’adoptar o tenir un fill, tanta gent no es pregunta la gran responsabilitat que això representa?
