La sessió plenària de la passada setmana del Congrés dels Diputats va incloure el debat de la Proposició no de Llei del Grup Parlamentari Confederal Unides Podem- En Comú Podem-Galícia en comú, «sobre mesures laborals a impulsar en el marc dels Plans de recuperació, transformació i resiliència.»
S’escalfen motors, doncs, per a, en un altre àmbit, l’inici de les negociacions tripartites sobre les reformes laborals de llarg abast, és a dir, no només les que afecten les qüestions més immediates, com la pujada del salari mínim i la pròrroga (s’haurà de conèixer en quines condicions) dels Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO), sinó les que han de dur a l’elaboració del nou Estatut de la feina del segle XXI, tal com ja estava recollit en l’acord de govern subscrit el 30 de desembre de 2019 pel grup que presentà la proposició no de llei i el PSOE.
El text presentat aborda les qüestions més problemàtiques que ja s’han posat sobre la taula en nombroses ocasions, amb una clara finalitat de provocar una profunda alteració de les reformes laborals introduïdes pel govern del Partit Popular i recuperar els mecanismes de negociació sobre els aspectes més substancials de les relacions de treball, per deixar reduït l’àmbit del poder de direcció de l’empresari als seus justos termes.
L’interès de la proposició rau, a més, al meu parer, en què es planteja com una via d’avanç en el procés de modernització de les relacions laborals i les encaixa en el marc de les obligacions del govern espanyol perquè «el conjunt de mesures i plans de recuperació i resiliència» que ha d’adoptar s’adeqüi als mandats europeus, si bé cal pensar, sens dubte, que aquestes tesis no seran compartides pels qui segueixen defensant una tesi de la flexibilitat laboral que acaba tenint molt de «flexi» i molt menys de «seguretat».
En concret, es demana instar el govern a la recuperació de la ultraactivitat dels convenis col·lectius, la revisió de la prioritat aplicativa dels convenis d’empresa sobre els sectorials, la modificació del règim de subcontractació laboral, «per evitar que sigui un mecanisme de precarietat i discriminació», la limitació de les facultats de modificació unilateral de les condicions del contracte per part de l’empresa, i la introducció de Mecanismes per Sostenibilitat de l’Ocupació, que hauran de proporcionar la flexibilitat interna a les empreses i estabilitat als treballadors.
Igualment, i en plena sintonia amb l’acord de govern del 30 de desembre de 2019, es demana que es procedeixi a una regulació de les modalitats contractuals «que acabi amb la precarietat i el frau, en favor de l’ocupació estable i de qualitat», la simplificació de les modalitats temporals de contractació laboral i la garantia que el contracte indefinit sigui la regla general, el desenvolupament d’una adequada regulació del contracte formatiu que respongui a les necessitats formatives d’empreses i treballadors, el reforçament del contracte fix discontinu per les activitats de naturalesa cíclica i estacional, i per fi l’impuls a la lluita contra el frau laboral mitjançant el disseny d’un pla estratègic de la Inspecció de Treball i Seguretat Social.
No va ser cap sorpresa que el debat a la sessió plenària fos molt intens i demostrés, un cop més, les posicions totalment enfrontades dels que van recolzar, no sense crítiques, l’esmentada proposició, i els que la van considerar contrària als interessos de l’economia espanyola i van defensar les bondats de les reformes del govern del Partit Popular en el període 2012-2018.
Finalment, amb lleugeres modificacions, el text va ser aprovat amb 165 vots a favor, 152 en contra i 31 abstencions. Es demana al Govern «continuar la consolidació del creixement sostenible i inclusiu i la creació d’ocupació estable i de qualitat, amb especial atenció a joves i dones, així com a l’augment de la productivitat, situant aquests objectius en el centre de les mesures dels Plans de recuperació, transformació i resiliència». S’urgeix a l’executiu a «elaborar, previ diàleg amb els agents socials, un nou Estatut del Treball emmarcat en l’àmbit de la Unió Europea, per regular els drets fonamentals de les persones treballadores en les relacions laborals, en una nova realitat, com és l’entorn tecnològic digital, i amb desafiaments, entre d’altres, socials i ecològics del segle XXI, absents de la normativa actual». No menys important, ni de bon tros al meu parer, és la petició d’adopció de mesures, en el marc del diàleg social, de «les mesures que permetin reduir la desocupació estructural, especialment l’atur juvenil», així com «arribar a la fi de la Legislatura una quantitat equivalent al 60% de el salari mitjà com a salari mínim interprofessional, tal com marca la Carta Social Europea». Recordem a més sobre aquest últim punt la recent ratificació d’aquesta norma per part del nostre país.
En definitiva, i tot i que ja hi ha propostes de govern sobre la taula de diàleg social tripartit, el Congrés ha donat el tret de sortida al debat de les reformes laborals que, en principi, s’haurien d’aprovar abans de final d’any per adequar-se als objectius marcats en el pla de recuperació, transformació i resiliència. Per descomptat, no és fàcil l’assoliment d’aquest objectiu, i més veient les discrepàncies suscitades amb ocasió de l’aprovació bipartita (govern-sindicats) de l’increment del salari mínim interprofessional, però la reforma, per tornar el marc jurídic de les relacions de treball a un model en què la regla bàsica sigui la flexibilitat negociada i no la flexibilitat imposada, on es valorin les aptituds i els coneixements de les persones treballadores, i on la responsabilitat social empresarial no siguin simplement tres lletres (RSE) sinó una política real i efectiva en tots els nivells empresarials, és completament necessària.
