No sé si han vist el vídeo. Un grup de joves a la vintena es diverteixen durant les seves vacances i juguen a immortalitzar amb el telèfon mòbil un capbussó a les, en teoria, tranquil·les aigües d’una cala de la Mediterrània, a Torrevieja, Alacant, res a veure amb la violència d’altres mars del nord d’Europa ni amb la fúria vertiginosa de l’Atlàntic, habitual passarel·la de surfers. Per a qui conegui el comportament imprevist dels corrents, s’adverteix a les clares que no està el dia per a capbussades. L’habitual aigua cristal·lina roman oculta entre un iracund remenat d’escuma, les onades trenquen contra les roques com si volguessin obrir-se pas en terra ferma i el soroll que queda registrat en l’enregistrament correspon al d’un mar esquerp, violent, mortal, dels que els hi agrada fer-se notar, impacient per atrapar algun incaut i empassar-se’l.
Mentre una de les joves es disposa a gravar l’audàcia, una altra d’elles es llança sobre les aigües traïdores. Qualsevol vilatà hauria pensat que en aquestes condicions se’n va directe a la mort, i així és. No és una llicència literària, però sembla com si el mar estigués esperant a la noia. Tot seguit comença l’horror. Els corrents s’abalancen sense misericòrdia sobre la jove, incapaç d’assegurar les mans als sortints, com un ninot a la mercè de l’onatge que llença i colpeja una i altra vegada el seu cos contra les roques, l’absorbeix cap a dins i el torna de nou a la superfície per donar-li esperances. L’amiga continua gravant. El tercer membre del grup adverteix la gravetat de la situació i es llança al remolí amb intenció de socórrer a l’amiga en perill. En dos minuts el mar els engoleix a tots dos. El que passa en aquest lapse els hi estalvio per decòrum. El vídeo acaba amb el crit punyent de la propietària del telèfon, que ha gravat per a la posteritat la mort en viu dels amics amb qui havia planejat les vacances de la seva vida en un lloc paradisíac de la Mediterrània. Fos a negre.
El vídeo fa dies que és allotjat en una pàgina web, sense talls ni matisos, en brut. La versió del director. Des d’allà ha multiplicat el seu efecte viral. Se sobreentén que la jove que el va gravar el va passar a algú que al seu torn el va reenviar al de més enllà. Des del dia dels fets fins que les imatges van ser de domini públic amb prou feines van transcórrer tres dies. Tres dies.
En temps no tan llunyans, era propi de les classes més esplaiades gravar un esdeveniment i immortalitzar-lo a la Súper8, aquell aparell que representava el més d’allò més amb el qual el nostre padrí o padrina rodaven el bateig o la comunió amb resultats que ara evoquen més curiositat que nostàlgia. Aquelles gravacions no passaven, en general, de la sala de casa o arraconades al calaix dels trastos. El telèfon mòbil ha democratitzat les telecomunicacions en la mateixa mesura que ha universalitzat l’alegria o el dolor. En el cas que acabo de narrar, no només crida l’atenció la promptitud amb la qual unes imatges tan doloroses es posen a disposició de l’internauta, sinó que l’autora de la gravació no decidís avortar-la per demanar ajuda.
La mort de tots dos joves s’assembla a la de tantes altres persones que perden la vida per la notorietat d’una selfie, per la dificultat d’un salt al buit, per l’heroïcitat immortal d’ascendir un gratacels per la seva façana o per la gosadia de llançar-se en paracaigudes des d’un edifici de 30 plantes, circumstàncies que en realitat serveixen per alimentar un ego mesurat en likes. Als dos joves els va matar la Mediterrània, però abans ho havia fet l’afany desmesurat de la primera víctima per publicitar la possibilitat d’un salt mortal.
Un d’aquests enllaços amb que et topes en xarxes socials em va portar al perfil a internet d’un dels ofegats. Noia jove, preparada, amb multitud d’amics. Se l’endevina exultant i jovial, amb tota la vida per davant definida en el seu ampli somriure. Internet s’utilitza sovint per mostrar una existència idealitzada. Pots construir tota la trajectòria vital d’una persona amb només tafanejar el seu perfil d’Instagram. Ningú va avisar que també es pot mostrar la manera en què morim. Imaginem les xarxes socials com una plàcida cala en un lloc de la Mediterrània on exhibir un món idíl·lic sense preveure que en qualsevol moment poden convertir-se en l’espès mantell d’escuma que ens arrossega cap al fons. I no serà perquè no hi va haver un vilatà que ens va llançar l’avís.
