Jo ja havia vist molts dels seus quadres, especialment els dels seus mars, i sempre m’havia sentit atret per aquesta força latent en tota la seva obra. Però no va ser fins a l’octubre del 2012 quan el vaig conèixer i vaig entrevistar per al Dominical d’aquest diari. Aleshores vivia asilat en un casalot de Casavells on tenia el seu taller. El primer que em va cridar l’atenció de Josep Niebla va ser, en el cara a cara, la seva total lucidesa i intel·ligència.
L’entrevista va ser l’inici d’una llarga conversa. Aquest dia em va ensenyar tota la seva col·lecció. Els seus mars, sempre en mida mural, col·locats en suposat desordre, semblaven els corrents i les tendències que influïen en el seu art. La seva obra era moltes obres, un univers propi. Hi havia mars tràgics, partits al mig, amb pasteres, mars gloriosos i d’abans. Pocs artistes van estimar tant la Mediterrània.
Niebla m’explicaria aquell dia, i d’altres que van venir, part de la seva història, la de la seva família a Tetuan, els primers anys a Girona, els seus somnis i ambicions, la seva joventut, els anys compartits amb Antoni Tàpies i Josep Brossa.
Tota la seva creació estava marcada per un fort compromís social. Recordo un dels seus quadres, un plat buit. No calia dir més per parlar de la fam al món. També conservo a la memòria tota una sèrie que va fer amb portades de diaris del món, inclòs el Diari de Girona, que parlaven de catàstrofes, de protestes i activisme. Niebla pintava per una necessitat estètica, però sobretot per una necessitat vital.
Poc temps després vendria aquella casa i traslladaria la seva col·lecció a uns magatzems de Sarrià de Ter, on el vaig visitar en diverses oportunitats. Allí la seva obra començava a fer-se malbé, recordo haver vist un dels seus mars doblegats per la humitat i sentir una gran pena. Sempre ho havia fet tot a pulmó i no pensava rendir-se. La manca de suport, com altres grans artistes catalans, era evident. Niebla era un referent de la cultura de Girona.
Tenia un quadre que sempre m’havia cridat l’atenció. En aquest representava la mort d’una persona que havia estat important a la seva vida. A la imatge es veia una foscor densa fent-se amb la seva figura. Jo en canvi no sento la seva mort així, Niebla va morir dilluns passat a Girona, als 75 anys, sinó com si una llum que va darrere seu. Poc abans havia donat la seva col·lecció als arxius de l’Ajuntament de Girona, i jo sé que aquesta llum arribarà allà on els seus mars hi habitin. La seva obra sempre ha estat un cara a cara amb la vida i amb la mort.
