El 26 de desembre de 1991, mitja hora després del discurs de renúncia de Mijaíl Gorbatxov com a president de la Unió Soviètica, la bandera vermella amb la falç i el martell va ser arriada definitivament de la cúpula del Kremlin. És un moment històric d’un dramatisme extraordinari, en el qual alguns han situat la fi efectiva del «Segle XX curt» i que pot reviure’s fàcilment a Youtube.

Convé no oblidar que la implosió de la URSS, va venir precedida de la caiguda del Pacte de Varsòvia integrat, sobre la base dels acords de Ialta, pels països de l’est d’Europa que havien estat ocupats per l’Exèrcit Roig en 1945 i que constituïen l’anomenat glacis soviètic, concepte encunyat per la doctrina militar soviètica per definir una zona tampó o de seguretat. El futur del glacis, i molt particularment la qüestió de la reunificació d’Alemanya van ser objecte de tota mena de boiroses especulacions durant la Guerra Freda. Poc abans de la caiguda del mur de Berlín, un escassament clarivident Mitterrand havia dit que la reunificació alemanya no era un afer d’anys sinó de dècades. Una anècdota que il·lustra bé fins a quin punt va ser inesperat l’enfonsament soviètic.

La clau de volta d’aquell aparentment invulnerable imperi soviètic era l’anomenada doctrina Breznev –pel nom del líder soviètic de l’època– o doctrina de la sobirania limitada dels països del Pacte de Varsòvia, encunyada a sang i foc per l’Exèrcit Roig a Budapest en 1956 i a Praga en 1968. La insuportable lleugeresa de l’ésser de l’escriptor txec Milan Kundera o la malenconiosa pel·lícula Cold War de Pawel Pawlikowski reflecteixen bé aquell moment dramàtic de la història en què la geopolítica pesava com una llosa sobre la vida de les persones.

Finalment, el glacis soviètic va acabar saltant pels aires a causa de la inesperada substitució de la doctrina Breznev per la doctrina Sinatra, formulada en 1989 pel ministre d’afers exteriors soviètic Eduard Shevarnadze en al·lusió a la coneguda cançó My Way –que cadascú segueixi el seu camí– de Frank Sinatra. I també, segons s’ha escrit, i reiteradament recorda Vladimir Putin, per la promesa del president Bush (pare) a Gorbatxov –després incomplida– que, a canvi de permetre la reunificació d’Alemanya, l’OTAN no s’expandiria més enllà del territori germànic.

Trenta anys més tard, la doctrina Breznev, encara que ningú l’esmenti, torna a estar d’actualitat. La cançó és diferent, però la melodia, com acostuma a succeir amb la història, és la mateixa. I per primer cop des del final de la Guerra Freda en la premsa internacional, però també a Washington i Moscou, es parla obertament de la possibilitat d’una intervenció directa de les dues potències a causa de la situació a Ucraïna.

Què ha passat per arribar fins a aquest punt d’explosivitat en el qual sembla haver-se instal·lat la crisi?

Fa uns dies el grup d’anàlisi Geopoliticalcenter, amb base a Itàlia, publicava un editorial en el qual afirmava que Moscou obsessionada pel que considera maniobres de Washington i l’OTAN per reduir Rússia al rang de potència regional sense dret a esfera d’influència ni a zona de seguretat percep Ucraïna com un portaavions impossible d’enfonsar a dues passes de la seva frontera. Més enllà de les valoracions més o menys subjectives que des de Washington o Moscou puguin fer-se, és un fet històric que durant la Guerra Freda aquests dos conceptes van servir per garantir l’estabilitat i l’equilibri de poder entre les dues superpotències nuclears i, com recorda el Geopoliticalcenter al seu editorial «qualsevol intent d’erosionar significativament aquests elements ha portat sempre a situacions extremes, fins i tot de guerra imminent», amb la crisi dels míssils de Cuba 1962 com a exemple més notori.

L’any 1979 en el seu llibre L’empire éclaté, la historiadora francesa Hélène Carrère d’Encausse va pronosticar la caiguda de la URSS a conseqüència del problema de les nacionalitats, que cap dels experts kremlinòlegs va saber albirar en el seu moment. Però malauradament aquest tipus de vaticinis són infreqüents. No hi ha boles de vidre per a predir el futur en política internacional. Però tot sembla indicar que, més enllà de la pirotècnia política i diplomàtica que estem veient aquests dies, així com del fum mediàtic que inevitablement dificulta l’anàlisi, el fantasma de Leonid Breznev –ucraïnès, per cert– i de l’antiga doctrina de la sobirania limitada sembla sobrevolar pel damunt de les trinxeres. I, en aquest sentit, convé no oblidar la prevista cimera que l’OTAN celebrarà a Madrid en 2022 i en la qual es discutirà el futur estratègic de l’organització. Un important debat que sens dubte Moscou aspira a condicionar, la qual cosa podria explicar en bona part tota aquesta retòrica bèl·lica.