El Comitè Olímpic Espanyol (COE) va proposar formalitzar una candidatura per tal d’organitzar els Jocs Olímpics d’hivern a l’any 2030. Inicialment el nom era Barcelona-Pirineus, per la qual cosa es plantejava la força de la marca de la capital catalana al costat del territori muntanyenc que abastava Aragó, la Vall d’Aran, Catalunya i fins i tot s’hi podia implicar Andorra.

D’antuvi era una gran idea i des del COE es cercava una fórmula de potenciar els Pirineus des d’una vessant turística i esportiva. Tot semblava ideal atès que la candidatura tenia un aliat de pes com el fill Samaranch com a vicepresident del COI, la qual cosa era molt important atès que la seva influència podia ser determinant. L’elecció de la seu olímpica es consensua i no hi pot haver votacions sorpresa.

Però malgrat allò que representen uns Jocs Olímpics, a casa nostra la proposta del COE fou rebuda sense massa entusiasme. Ni Pere Aragonès ni Ada Colau hi han manifestat un clar interès. I això que el COI inverteix el 80% del pressupost, la qual cosa podria ser molt llaminer si es té en compte per exemple la manca de bones comunicacions existents amb el Pirineu.

Tothom té clar que no cal pensar en infraestructures faraòniques i des del COI sempre s’ha parlat d’ uns jocs sostenibles i el màxim de respectuosos amb el territori.

Malgrat aquesta llaminadura que significaria aquesta competició esportiva d’alt nivell, ja han sorgit les primeres discrepàncies entre Catalunya i Aragó, la qual cosa dificulta la possibilitat d’èxit, perquè sense unitat institucional malament rai.

Hom té la impressió que manca informació i a la vegada fermesa per part del govern de la Generalitat. D’antuvi ja han anunciat un referèndum en determinades comarques, que es com a mínim sorprenent i que envaeix de dubtes el projecte.

Segons Laura Vilagrà, la candidatura ha de ser forta i catalana. Si hi participa Aragó hauria de ser com a col·laborador i sempre des d’un segon terme i no en igualtat de condicions. Això ha fet enfadar al president Aragonès i l’alcalde de Saragossa que s’han sentit menystinguts. Pere Aragonès cità a Balaguer a Javier Lambán i aquest no es va presentar a la reunió bilateral davant els menyspreus de la Generalitat.

Possiblement Lambán tenia clar el compromís de Pedro Sánchez quan en el seu moment declarà que els jocs serien un projecte d’Estat i que Saragossa i Barcelona acollirien competicions igual que Jaca. I ara d’això Catalunya no en vol sentir ni a parlar quan encara no han fet una aposta decidida per uns jocs que difícilment es celebraran amb aquestes disputes internes.

Com sempre, a darrera hora, han sortit irresponsables com el diputat Joan Canadell (Junts) que s’ha afanyat a dir que al 2030 Catalunya ja serà independent. És evident que si el país s’ha de refiar de personatges com aquest la independència serà una autèntica quimera.

Amb aquest enrenou allò més segur és que tot acabarà en res. Fa por parlar clar i els polítics seran incapaços de posar-se d’acord i el gran perjudicat serà el Pirineu que tenia una oportunitat d’or per a projectar-se al món. La síndica d’Aran està intentant posar ordre, però ho té complicat perquè demana la igualtat entre territoris. Des de Catalunya s’ha posat de moda viure en conflicte permanent i es continuen perdent oportunitats per manca de visió de futur. Es vol viure en el somni que significa el procés que s’ ha convertit en el modus vivendi d’alguns polítics de diferents colors. Javier Lambán ha estat dur contra les proclames independentistes i ara li fan pagar des del Palau de la Generalitat. Els mitjancers tenen poc a fer en aquest sentit. Haurien de revisar l’actitud de Pasqual Maragall, Felipe González i Jordi Pujol perquè Barcelona 92 fos un èxit. Certament Pujol no ho veia clar, però almenys no va fer nosa. I això ja són figues d’un altre paner.