Quan va començar la guerra de Putin estava llegint una biografia del dictador portuguès António Salazar: La increíble historia de António Salazar, el dictador que murió dos veces de Marco Ferrari, editada per Debate. Estava en la descripció de les atrocitats dels camps de concentració i tortura de Cap Verd i Cascais de la dictadura més longeva del segle XX a Europa. Vaig deixar el llibre aparcat per llegir sobre l’actualitat de la invasió d’Ucraïna. Aquesta tarda he tornat a llegir sobre les atrocitats de Salazar. Quan va començar la guerra de Putin feia poc que havia tornat d’uns dies de feina a Belgrad, una ciutat que ha renascut però que fa ara trenta anys va ser l’epicentre de les guerres dels Balcans. Les guerres tornen i de la manera més convencional i clàssica: bombes i morts i desplaçats per molt que hem ensenyat que ara les guerres són híbrides. La guerra de Putin és radicalment convencional mentre que la contraofensiva occidental té elements de guerra híbrida en la ciberseguretat i l’ofec de l’economia russa. Trenta anys després dels Balcans, la guerra torna al cor d’Europa. El totalitarisme i la guerra. El dolor i el sofriment, la barbàrie. La història no es repeteix però rima.

La guerra a Ucraïna serà llarga, afortunadament les coses no han anat com Putin preveia. La resistència de l’exèrcit ucraïnès rebrà cada dia més suport d’armament provinent d’Occident. El govern rus que no ha complert amb les seves expectatives pot respondre d’una manera més ferotge. Ja ho ha fet les últimes hores apuntant cap a la població civil. Combatents txetxens ja són en el front de la invasió i el Pentàgon informa que també s’estan reclutant combatents sirians. L’apaivagament ja no és una opció. Només s’arribarà a un pacte si l’exèrcit rus queda frenat i enfangat. Això suposa milions de desplaçats i un increment del control polític dins d’una societat russa que no sabem el que està vivint. Aquesta és una de les grans incògnites del moment actual: què passa dins del sistema de poder rus davant la decisió d’un sol home que ha engegat a rodar el paper de Rússia a la comunitat internacional i ha rebentat l’ordre mundial sense molt de sentit ni estratègia. Alguns diuen que Putin està malalt i que ha llançat una guerra desesperada per culminar un somni que vol veure en vida i que se li està entravessant.

Tres Estats potents estan mediant. Xina perquè el que menys li convé a la seva economia és una llarga inestabilitat mundial. Israel perquè segurament és qui més conscient té el record del que suposa el mal absolut i té poderosos jueus en les dues parts del conflicte. I Turquia perquè en el patiment de Rússia recupera part del seu rol internacional enmig d’una forta crisi econòmica interna i unes difícils eleccions presidencials a un any vista. El ministre d’afers exteriors de Turquia, Mevlut Cavussoglu, ha aconseguit la primera trobada cara a cara dels dos caps de les diplomàcies en guerra. Mevlut va substituir Lluís María de Puig com a president de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. Van ser els meus dos primers presidents en aquella organització que acaba de perdre Rússia com a Estat membre. Turquia esdevé el país amb més població dels 46 Estats que resten al Consell d’Europa i sap que té un nou paper a jugar en les relacions internacionals. Mevlut és un polític hàbil que ha portat la trobada a la seva ciutat natal, Antalya. Vaig aprendre molt de Mevlut i aquell estol de polítics que ens trobàvem al bar del Sofitel d’Estrasburg per preparar la setmana plenària. Aquesta setmana he parlat amb alguns d’ells: he parlat per watsap amb Serhiy Kiral, avui vicealcalde de Lviv, la ciutat més important de l’occident d’Ucraïna. En el grup parlamentari que presidia hi havia un discret i decidit diputat liberal finlandès: Antti Kaikonnen. Avui és el ministre de Defensa de Finlàndia, el país que ha passat de la neutralitat a tenir un 52% de la població a favor de l’ingrés a l’OTAN. També ens hem escrit aquesta setmana. Europa ha crescut recordant aquella frase «Hi ha dècades que no passa res i setmanes en les que passen dècades». L’autor d’aquesta frase no és cap altre que Vladimir IIich Uliánov, més conegut com a Lenin. La va escriure per primer cop en el seu exili previ a la revolució de 1917.

La Unió Europea ha tingut discussions profundes sobre el procés per l’adhesió d’Ucraïna, Moldàvia i Geòrgia. Són tres estats que tenen part del seu territori sota el control de facto de Rússia. Com va apuntar Macron, és difícil acceptar un país que està en guerra com és impossible deixar-lo desemparat. La candidatura no s’ha formalitzat però l’ajuda militar i d’intel·ligència política d’occident és important i ha fet néixer una Europa de la seguretat i la defensa, autònoma respecte als Estats Units. Dijous els caps d’Estat i de govern ho varen discutir a Versalles. Un nou teló d’acer caurà sobre Europa però encara no sabem per on marcarà la divisió.

L’esmena a la totalitat. En un ordre absolutament diferent de les coses, Clara Ponsatí va presentar dijous passat el seu llibre Molts i ningú. Embats de memòria i altres històries. Només he tractat un cop a Clara Ponsatí, quan era professora a la Universitat de Georgetown i va ser remoguda d’una càtedra finançada pel govern espanyol. El seu company de classe a la universitat, Andreu Mas-Colell, em va demanar si em podia interessar per l’assumpte. Vam parlar per telèfon. La vaig descobrir com una dona partidària del xoc frontal en aquelles converses. Vaig fer pregunta oral al Ple del Congrés a García-Margallo demanant explicacions però li va semblar poc. Aquella nit del canvi de govern, la que havia de ser consellera d’Educació era un altre cop Irene Rigau però algú molt rellevant la va vetar per «massa vista». A quarts d’onze de la nit Mas-Colell va donar el telèfon de Ponsatí i li van oferir ser consellera sense ni una reunió presencial. Qui li va oferir ser consellera, el president de la Generalitat, no sabia que nomenava algú que amb el llibre acabat de publicar descriu les vergonyes d’una declaració d’independència en la que no hi havia res preparat. Ponsatí deixa escrit: «A Puigdemont no el veies mai manar. Mai» i que a mesura que s’acosta l’1 d’octubre va començar a dubtar si el govern aniria de debò. De la jornada de l’1 d’octubre escriu: «Juraria que l’única que volia declarar la independència, i que creia que allò havia estat una victòria, era jo». Quim Torra i Pla ha escrit en un tuit el dissabte 12 de març després de llegir el llibre de Ponsatí: «La primera vegada que entenc què va passar l’octubre de 2017. Un relat d’una honestedat crua i necessària». Aquell octubre de 2017 va ser un desastre pel país, terra cremada. Alguns han reflexionat honestament. D’altres continuen en una malaltissa realitat paral·lela.