És probable que Laura Borràs vulgui morir matant. «Un polític farà qualsevol cosa per conservar el seu lloc. Fins i tot es convertirà en un patriota», va dir l’editor nord-americà William Randolph Hearst, la vida del qual va retratar Orson Welles a la mítica pel·lícula Ciudadano Kane. Borràs ha aprofitat totes les prerrogatives de les quals gaudeixen els polítics per retardar el processament que ha d’acabar amb un judici per corrupció. Gràcies al privilegi de l’aforament, el seu cas ha passat per tres instàncies judicials: jutjat ordinari, Tribunal Suprem i Tribunal Superior de Justícia. Qui dies passa, anys empeny, haurà pensat. Però Laura Borràs, com sap tothom que no sigui un fanàtic de la seva corda, no escaparà d’una sentència condemnatòria per corrupció. No se li pot negar la presumpció d’innocència, però ella també n’és conscient des del dia que va conèixer que l’havien enxampat. I no per la cantarella de la «repressió espanyola», sinó perquè la mateixa Borràs, quan presidia l’Institut de les Lletres Catalanes, va deixar per escrit la narració del delicte comès. Tan intel·ligent, llesta i guapa que es creu, resulta que poques vegades els jutges s’han trobat amb un cas tan fàcil de jutjar.

Ho té tan magre que dubto que veiem repetida una imatge similar a la d’aquella icònica foto del també corrupte Oriol Pujol Ferrusola entrant al jutjat acompanyat de la plana major del seu partit, amb Turull, Rull, Corominas i Sànchez avalant al corrupte fill de l’amo. Laura Borràs ja no compta ni amb el suport dels Comuns, i això que els nacionalistes Jaume Asens i Jessica Albiach estan sempre disposats a salvar els polítics independentistes de qualsevol embolic. Aquesta vegada s’han desmarcat. Consideren que «és un cas de presumpta corrupció» i han demanat que Borràs sigui suspesa com a diputada, segons disposa el vigent reglament del Parlament. Queda per veure si les nenes de la CUP seguiran el mateix camí. Acostumen a fer-se les despistades quan la corrupció afecta polítics independentistes. A ERC, mentrestant, s’han assegut silenciosos a veure passar el cadàver de la seva enemiga. I un sector de Junts també prega per la seva condemna.

La veritat és que Laura Borràs ha tingut mala sort. Molta mala sort. Un economista i legislador francès del segle XIX, Frederic Bastiat, va explicar que «quan el saqueig es converteix en una forma de vida per a un grup d’homes en una societat, amb el pas del temps creen un sistema legal que ho autoritza i un codi moral que el glorifica». Laura Borràs, coneixedora de la quasi absoluta impunitat que existeix a Catalunya amb una corrupció institucionalitzada des de fa anys, es va creure que tenia carta blanca amb el seu amic de l’ànima. Com tants altres han fet abans que ella, i segurament continuen fent. No hauria passat res si no resultés que el seu amic també era un traficant de drogues. I els Mossos, que no havien destapat en la seva història cap cas de corrupció més gran que el de Manuel Bustos (exalcalde de Sabadell) per retirar multes als seus familiars, es van trobar, sense buscar-ho, amb una corruptela que els va conduir fins a l’actual presidenta del Parlament. És la mateixa mala sort que va tenir Oriol Pujol Ferrusola, al qual també el van enxampar de casualitat per les escoltes telefòniques d’un cas de corrupció que s’instruïa a Galícia.

A Catalunya, la corrupció només es destapa per casualitat. Aquí, per fer veure que ens ho prenem molt seriosament, ens inventem organismes com l’Oficina Antifrau que costa 6,5 milions d’euros cada any, amb un director que cobra 150.949 euros anuals, un director adjunt, amb 128.444, un director funcional, amb 117.610 euros, i, de passada, col·loquem a 65 persones més molt ben remunerades. Algú coneix algun cas important destapat per aquest organisme en els seus dotze anys de vida? Per això, la pobra Laura Borràs se’n fa creus que ella sigui l’única a la qual li ha tocat rebre. Sí, la seva carrera política té els dies comptats.