Aquestes setmanes hem assistit a un allau de demostracions de com els polítics de tots els colors, de totes les edats i de tots els càrrecs s’aferren a les seves parcel·les de poder, sense importar-los en absolut la desafecció que causen en la ciutadania. Pablo Casado ha perdut la seva guerra contra Isabel Díaz Ayuso a favor de Núñez Feijóo i l’alcalde madrileny, Martínez-Almeida, és (encara) incapaç de plegar, a pesar de no haver impedit que dos «niños bien» sense vergonya, s’hagin embutxacat –en plena pandèmia– sis milions dels «seus» ciutadans i que ell hauria d’haver controlat. A més de moltes altres coses, això demostra que la dreta espanyola segueix confiant en l’estirp dels seus dirigents com a principal característica: d’aquests quatre, el gran perdedor és l’únic que no exhibeix dos cognoms! A l’esquerra, en canvi, segueixen manant uns atributs més físics. Així ho demostra Pedro Sánchez, que té prou alçada per mirar al Rei als ulls sense haver-se de posar de puntetes, la té prou llarga per guanyar els barons «caducs» del seu partit i és prou guapo per imposar-se a company/es de qualsevol ideologia, sexe i nacionalitat –dins i fora d’Espanya.
A escala internacional, tres quarts del mateix. La incapacitat per aturar la guerra a Ucraïna evidencia que l’únic que importa a la classe política és la defensa del seu hortet. Els alemanys s’han quedat amb un pam de nas davant la proclamació de «persona non grata» del seu president per part de Volodímir Zelensky, tot i que Steinmeier almenys ha aconseguit que el món s’adoni que la màxima autoritat del país no és la cancelleria d’Olaf Scholz, ara que la Merkel (per fi) ha plegat. Coses de repúbliques que diferencien entre estat i govern. I a França, ja només els mitjans de comunicació atien la foguera entre Macron i Le Pen, doncs sembla bastant evident que a l’únic territori que guanyarà la representant de la (antiga) ultradreta és Perpinyà i els seus voltants –just aquella part del país veí que ens inunda (quasi) cada cap de setmana amb turistes impresentables, atrets per les sucoses llepades que els hi regalem amb l’excusa de promocionar el «turisme de proximitat».
Perquè a Roses, la gran majoria de polítics està molt més interessada en deixar petjades del seu pas pel consistori que en garantir la viabilitat de la seva principal indústria, que és el turisme. No hi ha estadístiques al respecte, però juraria que som el municipi que, per habitant, compta amb més equipaments culturals i despeses que sobretot generen retrats als mitjans d’aquells que les aproven, al món. I si no, que els hi ho preguntin a la Sílvia Ripoll i a en Marc Danés, que s’estan disputant la candidatura de Junts x Roses a l’alcaldia. Ella hi arriba com a lleial servidora dels governs on ha estat treballant i on mai ha volgut fer soroll, mentre que ell és un llamp d’autoconfiança, però que ha deixat molts «ferits» en el seu camí. Personalment espero que, un cop decidit la/el líder, continuïn ajuntant forces per plantar cara al primer mandatari actual, amb qui comparteixen govern i que sap vendre fum com pocs.
