Si sou afeccionats a les pel·lícules i novel·les d’espies, coneixereu bé la frase recurrent que es diu als agents secrets quan se’ls encarrega una missió: Si t’enxampen el Govern negarà tot coneixement. Aquesta setmana hem vist grans esquinçades de vestidures quan s’ha sabut que els serveis secrets de l’Estat espiaven als dirigents del Procés. El primer que em passa pel cap és que si s’ha sabut que ho van fer no deuen ser gaire bons espies i la segona cosa és que és ben estrany que els d’aquí no es donessin ja per espiats. Tots els estats (els bons, els dolents i els regulars) en tenen de serveis d’intel·ligència i vull deixar molt clar que no cal confondre als serveis secrets amb l’espantós terrorisme d’estat com el que vam patir amb els GAL.

Arribats a aquest punt, demano al lector, per molt independentista que sigui, que es pregunti si pot imaginar una amenaça més gran per un Estat qualsevol que un moviment que pretengui secessionar una part important del seu territori, encara que sigui per mitjans pacífics. Per molt que ens pesi, els de l’altre costat no deuen pas ser uns curts de gambals i esgrimint la Raó d’Estat que va descriure Maquiavel fa 500 anys és evident que van espiar. És clar que ho van fer! I no hi va haver sabotatge perquè no en van saber més, fins a arribar a les impresentables càrregues policials contra la gent que anava festivament a posar una papereta a la urna. I, encara més: els líders dels Procés no tenien un servei de contra-espionatge? O, és que tampoc hi van pensar, en això? Us ben asseguro que si jo hagués estat un simple regidor de poble implicat en el Procés hauria sospitat que tenia el telèfon punxat. I ara, com és lògic, toca protestar i demanar explicacions i dir que no s’hi val i fer-se l’ofès, que tot fa bullir l’olla, però no val la pena fer grans escarafalls ni sobreactuacions si el govern central nega tot coneixement de la cosa.

Em fa l’efecte que ens falta una qualitat que ha distingit als grans estrategues de la humanitat: la capacitat de posar-se en el cap dels rivals. En aquest sentit no deixa de ser graciós que després de la recent publicació d’un estudi que diu que els catalans som els menys estimats pel conjunt de la gent d’Espanya (qui pregunta ja respon, canta Raimon), a sobre, hi hagi hagut una munió de piulades fetes des de l’independentisme criticant la falta d’estimació hispànica. Semblaria de sentit comú que si els vols trencar l’Estat, a sobre no pots pretendre que et vinguin amb moixaines, no? Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.