Una de les màximes expressions de l’estat social i de dret és l’existència d’un sistema de protecció social enfront de situacions de necessitat com és la malaltia, l’accident, la jubilació, la invalidesa, sense oblidar la resta de drets fonamentals com és el dret a la salut, al treball, a l’habitatge. Però responent al títol que encapçala aquest article, em centraré en el tema de la invalidesa.
En la tramitació, determinació i reconeixement de la situació d’invalidesa intervenen diversos organismes administratius, des dels serveis públics de salut, passant per la inspecció mèdica, l’INSS i les diferents instàncies judicials. El cert és que la realitat posa al descobert que, abans no se li reconeix a un treballador una pensió d’invalidesa, ha de recórrer un complicat camí, i fins i tot calvari, i que no sempre acaba bé.
Les diferents administracions, la burocràcia i la insensibilitat de molts responsables respecte a situacions de veritable necessitat, agreugen i dificulten, sovint, una solució ràpida, acceptable i justa. I no és excusa al·legar que hi ha persones que pretenen gaudir d’una situació que no els pertoca. Per això hi ha mecanismes de control que cal utilitzar amb fermesa i rectitud, sense perdre mai de vista que cal solucionar els problemes de les persones, tenint en compte el bé comú i l’interès general, que no estan en contradicció amb resoldre eficaçment i amb justícia cada cas.
Apunto dos problemes que, per reiterats, són preocupants. Parteixo de situacions objectives, acreditades per les instàncies mèdiques tractants, i de control de les persones afectades per malalties, patologies o accidents que les impossibiliten per a treballar en la seva professió o en qualsevol. A vegades, la Inspecció Mèdica fa el seu informe reconeixent l’existència d’invalidesa i proposant la declaració d’invalidesa permanent, i seguidament l’INSS dicta resolució, fent cas omís a tal proposta, i denegant qualsevol grau d’invalidesa. Posteriorment, el treballador/treballadora que pateix aquest problema, per patologies diverses i que l’impedeixen pel treball, no té més remei que acudir a la Jurisdicció Social, que contribueix a agreujar el camí del calvari, donada la dilació temporal existent, abans no es resol el plet contra l’INSS.
En temes d’invalidesa, en el Jutjat Social, a vegades es demana que el metge forense adscrit al Jutjat explori la persona que reclama una invalidesa i emeti el seu informe, a efectes d’assessorar i aconsellar, des de la seva perícia mèdica, al jutge que ha de dictar sentència. I, oh sorpresa, a vegades el jutge menysprea l’informe del mateix metge forense, donant més credibilitat a l’informe emès per un organisme com l’ICAM, que no compareix a judici, obviant que el metge forense és funcionari públic al servei de la justícia i que té el deure d’actuar amb imparcialitat, objectivitat i veracitat.
Les persones, treballadors o treballadores, tenen dret a una tramitació eficient, sense dilacions indegudes i a una resolució degudament fonamentada i justa en els casos de pèrdua de la seva salut i la capacitat de treballar. No pot ser que tanquem els ulls, o ens mantinguem indiferents davant situacions com les descrites. Responsables de l’administració i responsables judicials han d’evitar el frau, però, amb la mateixa energia i la mateixa decisió, han de protegir a qui realment ho necessita, sense demanar proves impossibles. Tots sabem de casos que clamen al cel.
