Omplir-se la boca de bones intencions, de grans projectes amb els quals tothom -o quasi- hi podria estar d'acord o d'idees sorgides de les necessitats de la societat està molt bé. Però això és com l'acudit del jugador de pòquer que diu que li encanta jugar i perdre i quan li pregunten què passa quan guanya, respon que ha de ser magnífic. Mai acabem guanyant amb propostes interessants i necessàries. Aquesta setmana la Generalitat ha anunciat que està disposada a encarregar l'estudi del tren-tram de la Costa Brava amb ramals a Girona, Banyoles i Olot i a l'aeroport. El departament de Territori vol saber si seria viable, què costaria, per on hauria de passar o quines freqüències serien les adequades.
Veurem com evoluciona aquest projecte que, si mai s'arriba a desenvolupar, seria una de les solucions -evidentment no la definitiva- a la congestió de carreteres i municipis; ajudaria a rebaixar els nivells de contaminació -no exageradament- i contribuiria a convertir les comarques de Girona i Catalunya en un lloc amb alternatives a l'ús del cotxe. Durant uns anys vaig viatjar en tren cada dia. Les freqüències de Regionals i Mitja Distància em permetien certa comoditat, no haver de patir buscant aparcament donant voltes en una Girona on no és fàcil trobar un forat i, perquè no dir-ho, un estalvi en carburant considerable.
La pandèmia va acabar amb aquesta opció, com va passar amb tantes altres coses de les nostres vides. Però res impedia que una vegada tornats a una certa «normalitat» les administracions apostessin fort per millorar allò que teníem abans de la covid. No ho van fer. Com tampoc van preveure el que passaria a l'AP-7 una vegada aixecades les barreres del peatge. Col·lapses, gairebé cada dia, en l'única via que permet travessar Catalunya de cap a cap. No ha estat cap sorpresa el que es viu a l'autopista, perquè era una obvietat a crits que molts usuaris que mai havien entrat a la via, ara ho farien.
El resultat; una carretera ràpida s'ha convertit en una autèntica ratera sense que ningú sàpiga ben bé com solucionar el desficaci. Sí, es proposen mesures com la d'aixecar barreres a la C-32 en moments puntuals, que va anunciar un conseller d'ERC perquè poques hores després la desfés un de Junts. L'administració central no va saber intuir el resultat de la gratuïtat a l'AP-7 i l'autonòmica va aprofitar l'ocasió per obrir una nova baralla entre socis de govern. Si hem d'esperar que entre les dues acabin amb el problema, ho tenim clar: continuaran havent-hi cues i retencions sense cap remei eficaç durant anys.
Un fet similar va passar el dia que a Barcelona va entrar en funcionament la Zona de Baixes Emissions. Una idea fantàstica, a la qual donaria tot el meu suport, si abans de posar-la en pràctica algú hagués previst -una altra vegada la maleïda manca de previsió- que es convertiria en un maldecap per aquelles persones que no tenen cap altra opció que no sigui el vehicle privat per entrar o circular per la ciutat i que no poden comprar-ne un d'adequat. Es va optar per llençar-se a la piscina, sense ampliar freqüències de trens i busos ni construir grans aparcaments a l'exterior de la ciutat per connectar-los amb transport públic amb el centre.
Així és com funciona el nostre sistema. Ens encanta jugar i perdre, perquè guanyar ha de ser magnífic i esperar una escala de colors si depèn de les administracions, és només un miratge.
