Quiosc

Diari de Girona

Anna Estartús

Més del que he pagat

Fa mitja hora que estic al Clarel mirant i remirant tots els envasos de cremes solars i d’autobronzejadors, intentant trobar-ne algun que tingui les característiques que vull: que no sigui testat en animals i que no sigui perjudicial per al mar. De tots els que hi ha, de totes les marques, de totes les línies que té cada marca, de tots els factors de protecció, no en trobo ni un: o són una cosa, o són l’altra, o cap. Al final li demano a la noia que està a la caixa: «Perdona, saps si n’hi ha algun que sigui cruelty free i ocean respect?» La noia s’apropa al linial i es posa a mirar les etiquetes. «No, no, això ja ho he fet jo, t’ho preguntava per si tu en sabies algun que segur que ho fos», li dic. «Ai, no, em sap greu. El meu marit sempre em diu que hauria de comprar productes d’aquests, però jo mai m’hi fixo», es disculpa, parlant en un castellà amb accent llatinoamericà. Sospiro i em resigno a comprar l’únic producte que he trobat que posa que no s’ha testat en animals.

Vaig cap a la caixa a pagar i ella em fa un comentari sobre la necessitat de protegir-se del sol, sobretot les persones de pell clara, com jo. Li dic que m’encantaria tenir el seu to de pell. Ella em mira amb cara de sorpresa. «De veritat? A mi no m’agrada gens! Ara m’hi he acostumat, però de petita l’odiava, al col·legi se’n reien de mi, em marginaven, em deien negra». La miro: té els cabells llisos i molt negres, brillants, recollits en una cua. Uns ulls tan foscos que no se li distingeix l’iris de la pupil·la, la pell bruna tirant a daurada i un somriure que s’encomana. «Sóc de Mèxic», m’indica.

Em quedo uns segons callada abans de dir-li una tonteria com una casa: que no he estat mai a Mèxic, però sempre m’he imaginat que allà la majoria de la gent té els seus cabells, els seus ulls, la seva pell. Riu i em diu que sí, però que també hi ha persones rosses amb els ulls blaus. «I eren aquestes nenes les que se’n reien de mi al col·legi», m’aclareix. M’explica que quan entrava a una botiga, si també hi entrava una mexicana «clarita», atenien primer i de més bon grat a l’altra.

Em torno a quedar sense paraules uns segons. No sé massa bé què dir-li, o sigui que li dic la veritat: que no ho puc entendre. «És per aquestes coses que jo sempre volia ser rossa i tenir els ulls blaus i la pell blanca. Encara ara m’agradaria», em confessa amb un somriure, com treient importància al que m’acaba de dir. Li contesto que trobo que té uns ulls molt bonics, i un color de pell meravellós, i uns cabells preciosos, i torna a fer cara de sorpresa. Com si es veiés obligada a tornar-me el compliment, em diu que els seus cabells són avorrits i que li agraden molt els meus. Ric i li responc que les persones tendim a voler sempre el que no tenim.

Pago, em desitja que tingui bona tarda i li desitjo el mateix a ella, i me’n vaig del Clarel amb la sensació que m’enduc alguna cosa més que un esprai de protecció solar no testat en animals.

Compartir l'article

stats