Tot i que la paraula està molt gastada per un mal ús o per una utilització excessivament repetida, el cert és que el doblet que es va fer diumenge 19 de juny a Girona passarà realment als annals de la història viscuda de la ciutat dels quatre rius. En aquest cas, l’adjectiu s’hi escau perquè aquest diumenge o bé es devien alinear els astres del firmament o aquest Sant Narcís que diuen que no va posar mai els peus a Girona devia tenir ganes d’incorporar creients a la seva causa cristiana. El fet és que es va produir un fenomen inèdit que va esclatar en un sentiment de pertinença a una ciutat que començava necessitar d’estímuls externs que compensessin la grisor d’una post pandèmia amb més dubtes que certeses.
Just abans que comencés el partit de futbol a Tenerife ens assabentàvem de la victòria del Bàsquet Girona a Fontajau contra un rival, l’Estudiantes, que molts donaven guanyador per allò de ser un «històric» de la Lliga ACB. Però el club gironí va saber afrontar el repte i malgrat la lesió del líder del grup va remuntar la situació aconseguint una victòria treballada i indiscutible que els portarà catorze anys després de la desaparició de l’Akasvayu a competir amb els grans del bàsquet estatal. En aquest cas, la gesta té un nom propi: Marc Gasol, la persona que un bon dia va decidir invertit diners, saviesa, joc i il·lusions al club de la ciutat que l’havia vist créixer com a jugador abans de fer el salt a les glòries de la NBA americana. Ha estat aquest un projecte pensat i treballat amb el foc lent de la paciència i la insistència, de fer les coses bé i no només des del punt de vista esportiu sinó també econòmic, de planificació i de control. Un treball continuat que ha llaurat en terreny fèrtil on s’hi havia plantat una bona llavor.
Si el bàsquet ha trigat catorze anys, en el cas de l’ascens del Girona FC a la Primera Divisió s’ha pogut recuperar la categoria després de tres anys de produir-se el descens. En aquest cas, però, a diferència de les ocasions anteriors, la victòria final s’ha produït després d’una temporada d’alts i baixos, amb uns inicis que feien dubtar de la permanència a Segona per després remuntar posicions, estabilitzant-nos seguidament en una franja més o menys còmoda per acabar finalment sisens, un lloc màgic on darrerament s’hi situa l’equip que aconsegueix guanyar el play off. L’entrenador Michel Sánchez va tirar d’èpica d’immortalitat gironina per defensar la treballada victòria a l’Heliodoro, que va atribuir a la resiliència, la persistència fins aconseguir els objectius. Aquesta fe en la victòria suposo la devia estendre com una taca d’oli entre jugadors i equip tècnic, perquè es dóna la circumstància que pocs dies abans del partit contra el Tenerife a Montilivi em vaig trobar amb en Samu Saiz a la gasolinera del carrer de la Creu i li vaig demanar la seva opinió. Era optimista fins el punt que no el preocupava que es pogués empatar perquè estava convençut que es podria remuntar en el partit de tornada, com efectivament, així va ser.
I ara què? Més enllà de les celebracions multitudinàries del mateix diumenge, l’extraordinària rua de l’endemà dilluns, la recepció a la plaça del Vi i la festa a Montilivi, suposo que caldrà planificar ja des d’ara mateix la propera temporada, que no serà gens fàcil de gestionar. Un amic meu exjugador del Girona FC em deia que, tot la il·lusió de l’ascens, cal no oblidar que a Primera hi serem com una mena de «renting» provisional. Ara s’obre un parèntesi estival que haurà de servir per deixar les coses encarrilades per quan comenci la Lliga a mitjans d’agost. La ciutat haurà de pensar dispositius eficaços que serveixin per facilitar els accessos sense que els veïns se sentint perjudicats, i la UdG haurà de ser generosa en la cessió d’espais d’estacionament en dies partit. A la vegada, el Girona FC haurà de programar ja des d’ara la futura reforma de l’estadi i repensar el seu tracte amb els abonats, demostrant així que l’ascens a Primera Divisió no ha estat un miratge!
