Quan em van dir que el professor Llovet havia escrit a Facebook un post valent sobre els abusos de Laura Borràs no m’ho podia creure. El vaig llegir i em vaig reafirmar en el meu primer sentiment. No era un post valent. Era un post de Jordi Llovet. El professor hi denunciava algunes coses certes barrejades amb d’altres acusacions de les que ell mateix admetia que no en tenia cap prova, de manera que tot ho embolcallava en una sensació d’absoluta certesa sense poder-ne estar segur. Al text li bastaven, per ser punyent, els demostrats retrets, però Jordi Llovet no és valent, ni ho ha estat mai, i per això du tant de temps escrivint a El País i fent-hi la mena d’article que hi fa; de manera que la denúncia dels abusos de Borràs era un abús més, tan denunciable formalment i moralment com el que se suposa que hagi pogut fer -o no- la presidenta del Parlament.
L’endemà, visiblement molesta, Laura Borràs va telefonar a la germana de Jordi Llovet i li va dir que li digués al professor que si no retirava el seu text i admetia que tot el que hi ha havia escrit eren falsedats, els seus advocats Boye i Cuevillas li interposarien una querella. I Llovet és el que exactament va fer: va esborrar el text i va deixar una breu nota dient que ell no era tan valent com la presidenta, i que per tant confessava que tot el que havia dit era fals i mentida. Així no es por defensar una idea, ni una llengua, ni una filologia, ni una vida. No és cosa de tenir raó o no tenir-ne. És ser un home lliure i mantenir-se dempeus.
Jo he rebut moltes querelles. Només n’he perdut una, i al temps de descompte. Escriure és ficar-se en problemes. La veritat no és mai amable, ni agrada. Escriure és aguantar el que escrius, i carregar-ho. No fem res que no ens ensenyés Jesucrist, tot i que ho fem tan bé com ho va fer ell. Esborrar és el contrari d’escriure. Si esborres perquè admets el teu error, no passa res perquè tothom pot equivocar-se. Si esborres perquè no ets capaç de defensar amb la teva vida el teu article, ni val res el que escrius ni tu vals res, i és més greu la teva deixadesa, i la teva renúncia, que qualsevol escàndol d’un text que tu tot sol vas esborrar. I si a sobre del que t’escapes és d’uns advocats tan mediocres con Boye i Cuevillas vol dir que mereixes qualsevol de les desgràcies que sobre tu caiguin.
El que presumptament va fer Laura Borràs trossejant factures és veritat que ho fa tothom, o molta gent, i que no té sentit acusar-la de monstre o de lladregota; però això no treu que, si es demostren les acusacions, mereixi el retret de la Justícia i que ara s’estigui aferrant patèticament al càrrec quan tothom sap, i ella la primera, que hauria de dimitir. De fet, no hi ha absolutament cap possibilitat que no hagi d’acabar dimitint. I com més trigui a dimitir, més indignitat sembrarà al seu voltant, i per tant més li costarà tornar en condicions a la carrera política o fins i tot pública. Però essent això així, no és ni de bon tros el més greu ha que ha fet Borràs.
Ella va ser la consellera de Cultura d’un govern que va prometre la independència per l’endemà i no va fer res per aconseguir-la. Cap desafiament, cap abandó de la zona de confort, cap novetat política que no fos retòrica humiliant per als independentistes. Com a presidenta del Parlament, inistí en l’ignomínia amb la comèdia del diputat Juvillà tal com ara arrossega la dignitat de la institució per defensar els seus diners i el seu poder, en lloc de protegir-la si tant diu que estima aquest país. Si Puigdemont s’escapà de la seva declaració d’independència, Junqueràs l’entregà amb ell de cos present a la Justícia, i Torra es va dedicar a fer titelles a Palau, Borràs ha escarnit tots i cadascun dels seus abrandats pronunciaments amb una actitud covarda. I no pas covarda d’una comprensible por sobtada, per esdeveniments nous que ningú no podia preveure, o per un atac de pànic estranyament sobrevingut, sinó perquè ella d’entrada ja sabia que no estava disposada a pagar el preu de les gestes que tant es divertia imaginant als seus mítings i sobretot exigint als altres.
No hi ha gaire diferència moral entre Junqueras, Puigdemont, Torra, Borràs o Llovet. Són una mateixa actitud, una mateixa derrota. Jo a Junqueras li veig darrerament el mèrit d’haver acceptat aquesta derrota, i de mirar de construir des de posicions més realistes, però també m’ho va semblar els primers mesos de 2017, i al final es va deixar dur per la inèrcia d’aquells deplorables fets, i no perquè hi cregués sinó perquè no va tenir la valentia de dir que ell sabia que tot allò era una gran mentida. Junqueras no va anar a la presó per defensar la independència de Catalunya. Va anar a la presó perquè va preferir la condemna judicial a la condemna ciutadana que creu que hauria patit si hagués acabat amb aquella bogeria, denunciant el frau que ell mateix havia ajudat a teixir.
El professor Llovet volent-se ara convertir en víctima de la seva covardia és les llàgrimes de cococdril d’Elsa Artadi el que dia que va anunciar que es retirava perquè no podia més. Una dona que s’ha dedicat a frivolitzar tots i cadascun dels conceptes de la política catalana dels darrers anys, i que tant de mal ha fet a persones com Eduard Pujol, destrossant-li la vida i la reputació amb falses acusacions per prendre-li un càrrec, sortí a fer el ploricó vestint-ho de gran drama depressiu, per no admetre el seu total fracàs com a candidata; i ja la nit de dilluns, tota eixerida, celebrava la seva nova vida sopant al restaurant Bacaro de Barcelona, entre d’altres convergents amb Jaume Clotet, l’assessor que més polítics ha enfonsat en la misèria. També a Elsa Artadi, esclar.
A la política catalana sempre hi ha algú que plora però no hi ha hagut cap cas, encara, que la part de raó que té sigui superior a la resta de la seva profunda, devastadora infàmia.
