JxCat no està per la taula de diàleg ni per ajudar a mantenir el govern del PSOE. En el Congrés d’aquest cap de setmana van oficialitzar tornar al punt de partida, amb un nou full de ruta per aconseguir la independència. El tret de sortida serà el proper 1 d’octubre, en què es compliran cinc anys del referèndum.
Aquest plantejament s’allunya molt del que defensa ERC, que continua apostant per la taula de diàleg i per trobar solucions pactades que permetin resoldre el conflicte generat els darrers anys. Dos plantejaments tan allunyats l’un de l’altre no permeten ser gaire optimistes sobre la cohesió del govern de la Generalitat ni la seva continuïtat a mig termini. Tot i que ja se sap que la política fa estranys companys de viatge i que, per molt que els projectes siguin diferents, sempre es troben arguments que justifiquin la col·laboració. Si no mirem l’acord que hi ha a la Diputació de Barcelona entre el PSC i JxCat que governen conjuntament, tot i les seves diferències ideològiques i no diguem ja les discrepàncies sobre el «procés». Cal recordar que no fa pas tant, JxCat i ERC trencaven els pactes municipals amb els socialistes per haver donat suport a l’aplicació de l’article 155 i, en canvi, actualment els postconvergents comparteixen amb els socialistes el govern de la Diputació de Barcelona sense problemes.
JxCat espera refer la unitat estratègica de l’espai independentista, és a dir, posar-se d’acord amb ERC i la CUP per tornar a fer un pols a l’Estat i mirar que en algun moment –aquesta vegada sense posar terminis– es pugui declarar la independència. Però, venint d’on venim, costa de creure que l’independentisme es posi d’acord en l’estratègia a seguir. ERC, que és qui lidera el govern de la Generalitat, està disposada a explorar el camí de la negociació i del diàleg amb el govern central. Les converses entre els dos presidents demostren que hi ha ganes de trobar solucions. Pedro Sánchez sap que necessita ERC ara i en el futur per continuar governant. I Pere Aragonès o Oriol Junqueras –que al capdavall és el mateix– volen progressar per la via de la negociació i del diàleg amb el govern central, perquè tirar pel dret comporta conseqüències negatives, com es va poder comprovar, i no volen córrer riscos.
Però és veritat que fins ara la taula de diàleg no només no ha resolt res, sinó que ni tan solament ha servit per iniciar cap tipus de negociació. Només ha estat útil per fer quatre fotos i poca cosa més. I a ERC saben que o se’n comencen a veure els fruits o la via negociadora es tornarà contra ells i s’hauran d’escoltar que tanta negociació els fa claudicar dels seus plantejaments.
De moment a JxCat tenen raó en denunciar que la via negociadora no ha servit de res i que el govern central ha trobat excuses conjunturals a l’hora de convocar la taula de diàleg, com ara els processos electorals de Madrid, Castella i Lleó i Andalusia. I que ha promès i renunciat diverses vegades a reformar la llei de Rebel·lió i Sedició dient que no era una prioritat o que caldria la connivència del PP per tirar-la endavant.
Però la promesa de desjudicialització de la vida política que ha sorgit en les converses entre la consellera Laura Vilagrà i el ministre Félix Bolaños seria el camí a recórrer, perquè els jutges no hagin d’intervenir en processos destinats l’àmbit de la política. I això és el que ha passat els darrers anys a Catalunya; que els magistrats del Tribunal Suprem o del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya –alguns excedint-se en les seves funcions i, fins i tot, amb males arts– han fet més política que alguns polítics que van preferir escatir les seves diferències als jutjats en lloc de fer-ho allà on tocava.
