Des de principis de juliol els Mossos d’Esquadra han rebut desenes de denúncies de punxades a discoteques de Catalunya. El seu objectiu, la submissió química. Les víctimes eren gairebé totes noies joves. Fa tan sols una setmana una d’elles va denunciar el fet durant la festa major de Viladamat, Girona. A Lloret es van registrar catorze casos més i segurament se n’explicaran uns quants més avui diumenge.
De moment, segons es deixa escoltar als mitjans, no han tingut més conseqüència que la punxada i, en alguns casos, la pèrdua de consciència. Però aquesta és una apreciació errònia. Han tornat la por i l’alerta de les dones a sortir de nit.
No es tracta de fets aïllats. Passa el mateix a totes les comunitats autònomes mentre que en altres països el recompte va començar temps enrere. En cinc mesos la policia del Regne Unit va registrar més de 1.300 casos de punxades en entorns de lleure nocturn.
De tots els testimonis, em va sorprendre el d’una noia que va rebre una punxada a la discoteca Arena. Desconec si el lector ha assistit alguna vegada a una d’aquestes discoteques de Catalunya. Jo hi vaig anar ja fa molt temps, perquè m’agrada l’ambient gai i discotequer, encara que ara, per l’edat, hagi «penjat els botins» de les pistes de ball.
Com qualsevol altra discoteca gai, entra gent de tota mena hi té (o tenia abans del Covid) la seva «sala fosca», un espai sense llum on els assistents es deixen emportar pel morbo sense cap mena de censura. Amb aquesta breu descripció vull dir que l’ambient ja és força liberal si el teu objectiu és una aventura com per caminar amb una xeringa. Punxar algú és una altra cosa: va de submissió total, aquesta on l’altre (dona) és una simple joguina, i això diu molt del nostre temps.
Les punxades descriuen un fracàs majúscul. Les campanyes contra la violència masclista sembla que en alguns no han fet cap mena d’efecte i que allò d’assolir una consciència social civilitzada encara està lluny.
Sempre em va causar sorpresa que als barris pobres de Sud-amèrica, per entrar a una bailanta, com s’anomenaven els coberts on sonava la cúmbia, et registraven per si duies armes. Jo les freqüentava i quan m’escorcollaven em preguntava què em trobaria a dins. Avui dia, en què ja es venen copes amb tapa a les barres per evitar que et colin alguna cosa, sembla que serà el següent a les discoteques. Que escorcollin a tothom. Què ens hi trobarem a dins?
