Afinals de maig o a la primeria de juny, amb temperatures apropant-se als trenta graus al migdia, aniràs a un hotel i trobaràs al llit el mateix nòrdic que hi haurà si hi vas al gener, quan al carrer hi fa un fred que pela. No importa que l’hotel sigui d’una certa qualitat, l’artefacte de dormir de l’era Ryanair només té dues versions: nòrdic prim deu mesos l’any i llençol a ple estiu. Naturalment, aquest cobriment només és confortable durant quatre o cinc mesos l’any. Durant la resta, has de recórrer a la calefacció a o l’aire condicionat. Però, com tothom sap, els aires condicionats dels hotels no acostumen a funcionar com una seda: sovint et tornes boig investigant com generar una temperatura adient, i sovint no ho aconsegueixes. I, si has de recórrer a recepció, vas venut. No puc ni comptar les vegades que, entrada la matinada, fart de passar calor, m’he llevat a treure el fotut nòrdic de dins del llençol i he acabat ben desvetllat. L’explicació és senzilla: fer el llit amb llençols i mantes requereix més temps, i més cost de personal. I es veu que el cost addicional d’electricitat queda compensat. Als hotels dels països mediterranis, el pla d’estalvi energètic els hauria de deixar clar que, a la primavera i a la tardor, cal un llençol i una manteta de posar i treure, com abans, com sempre. Si no ho han fet per nosaltres i pel planeta, a veure si ho fan per Putin.
