El 26 de juliol s’aprovava pel Consell de Ministres el Reial decret 629/2022 pel qual es modifica el Reglament 557/20211 de 20 d’abril, més conegut com a Reglament d’Estrangeria.
A la nota de premsa en què es donava aquesta aprovació s’efectuava una breu síntesi del seu contingut, destacant primerament els defectes de la normativa vigent i emfasitzant que les modificacions normatives perseguien "afavorir la incorporació al mercat laboral de les persones que es troben a Espanya, reforçar les vies de migració regular i millorar el sistema de gestió". En suport de la bondat de la norma es ressaltava que el projecte sotmès al preceptiu Dictamen del Consell d’Estat, emès el 14 de juliol, havia rebut el seu aval, ja que aquest era del parer que contribuiria a "millorar la situació jurídica de molts immigrants i lluitar contra la xacra de l’economia submergida".
La disposició final disposa que el text entrarà en vigor al cap de vint dies de la seva publicació al BOE, és a dir el 16 d’agost, "excepte el que preveu l’apartat novè, a través del qual se suprimeixen els articles que integren el capítol IV Residència temporal i treball per compte aliè de durada determinada, que entrarà en vigor un any després de la publicació al BOE". Que les modificacions introduïdes al text reformat són importants és una cosa que no crec que mereixi dubtes, sent qüestió diferent com ha estat valorat per les organitzacions socials, si bé fins ara han estat poques aquestes valoracions i han girat lògicament sobre el seu contingut, ja que caldrà esperar la seva entrada en vigor i la seva efectiva aplicació, molt especialment a parer meu pel que fa a la nova regulació de la concessió d’arrelament per formació, que ja avanço que permet obtenir l’autorització de residència però no la de treballar mentre duri aquesta formació, per poder efectuar una valoració més detallada.
Ara bé, soc del parer que el RD 629/2022 culmina un període de reformes que es va iniciar poc després de l’inici de la crisi sanitària, amb les seves conseqüències econòmiques i socials devastadores, i que va seguir durant més de dos anys amb successives modificacions del Reglament d’estrangeria per la via, primer, de l’adopció d’instruccions per les autoritats competents del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, tant per flexibilitzar alguns requisits per facilitar els processos de reunificació familiar com també per prendre en consideració la jurisprudència de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem sobre els requisits a complir per accedir a l’arrelament laboral, i després per la modificació del RD 557/2011 per atendre la problemàtica especial dels menors no acompanyats i dels joves estrangers extutelats.
Des de la publicació de l’Ordre SND/421/2020, de 18 de maig, per la qual s’adoptaven mesures relatives a la pròrroga de les autoritzacions d’estada i residència i/o treball i altres situacions dels estrangers a Espanya, en aplicació del Reial Decret 463/2020, de 14 de març, pel qual es declarava l’estat d’alarma per a la gestió de la situació de crisi sanitària ocasionada pel COVID-19, he analitzat en diferents articles les successives de la normativa reglamentària fins arribar al text que entrarà en vigor el dia 16 d’agost.
Al meu entendre, la reforma ara operada no s’ha produït només per donar resposta a aquelles necessitats del mercat de treball que el govern ha considerat necessari dur a terme, sinó que s’insereix en un procés més ampli de canvis legals a la política d’estrangeria que han estat conseqüència de la crisi sanitària primerament i de nous criteris jurisprudencials després i que han portat a flexibilitzar les vies de permanència regular a Espanya per evitar situacions, especialment d’irregularitat sobrevinguda.
En tant que és una norma que no ha entrat en vigor quan redacto aquest article, caldrà esperar, per a la valoració, que es disposi de suficient informació sobre el seu efectiu grau d’aplicació, i molt especialment de l’èxit en un dels seus objectius fonamentals al meu parer, si no és el més rellevant, quin és el d’afavorir la situació regular de les persones migrants a Espanya i facilitar que els qui es troben en situació irregular, això sí sempre que compleixin els requisits, que no són poca cosa, d’acreditar "la permanència continuada a Espanya durant un període mínim de dos anys" i acreditar "de manera acumulativa" els requisits recollits al nou apartat 4 de l’art. 124, puguin per una banda evitar que se’ls apliqui la normativa d’expulsió del territori nacional, i de l’altra accedir de manera regular al mercat de treball.
Esperem, o almenys aquest és el meu desig, que la norma aconsegueixi els objectius proposats, i que alhora es respectin escrupolosament les condicions legals i convencionals de treball per a totes les persones treballadores, independentment de la seva nacionalitat. Això, no ho diu la norma, però cal esperar i desitjar que sigui una realitat, i que es prenguin les mesures adients per les autoritats competents per al seu assoliment.
