Alberto Núñez Feijóo es dedica aquest estiu als mitjans de comunicació. Sense el poder institucional de la Xunta de Galícia, exercir el càrrec de cap de l’oposició no és fàcil. Malgrat tot les enquestes li somriuen, però resten molts mesos perquè es celebrin les eleccions legislatives i abans haurà de superar l’examen de les municipals i autonòmiques.
En una recent entrevista en el diari El País, el líder gallec va reconèixer les dificultats que el seu partit tenia a Catalunya per a millorar els seus resultats electorals. Però en lloc de presentar una proposta clara, es dedicà a criticar l’independentisme i la classe política de casa nostra. Només va convidar els constitucionalistes a votar el PP. Molt pobre, de debò.
Segons Feijóo Espanya té quatre motors electorals: Andalusia, Catalunya, Madrid i País Valencià. Segons ell, ho té tot controlat, menys Catalunya. Per cert, les seves relacions amb el PNB són més que acceptables i a Euskadi pot recuperar alguns noms del passat com l’exministre Alfonso Alonso. Però a Catalunya ho té molt complicat.
No té agenda de noms ni pedrera. La seva implantació territorial és mínima i així no es pot anar enlloc. La presència popular al Parlament de Catalunya es ridícula i les dues diputades per Barcelona a les corts espanyoles són Cayetana Álvarez de Toledo i Llanos de Luna. La primera s’ha desentès totalment de la seva circumscripció i la segona és una funcionària d’alt nivell que tant podria tenir l’escó per Barcelona com per Múrcia. I tot sigui dit que és una gran persona a la qual li tinc personalment un gran respecte.
Però el PP avui pateix els greus errors d’un passat recent. A finals del segle XX a Catalunya molts electors que votaven Jordi Pujol, a les generals optaven pels populars. Era força comú. El partit el dominaven els germans Fernández Díaz i ja se sap com ha acabat l’exministre d’Interior de Mariano Rajoy amb les famoses gravacions amb el pres Villarejo. Són dos destacats representants de les clavegueres de l’Estat. I en política no val tot.
L’època d’en Josep Piqué potser fou la menys convulsa. Però amb el seu aterratge a Madrid, el PP català restà totalment orfe de lideratge. Això ho aprofitaren a la llarga mediocritats com Sánchez Camacho, que ara és senadora i membre de l’Assemblea de Madrid. Darrerament s’ha conegut la seva guerra bruta contra alguns polítics catalans, emprant la maquinària de l’Estat en el sentit mes pervers possible.
Amb aquest panorama, Feijóo no té més remei que reinventar el partit. Fer foc nou i possiblement pugui aprofitar Alejandro Fernández; l’exalcalde de Castelldefels, Manuel Reyes; García-Albiol –que continua guanyant les eleccions a Badalona– i poca cosa més.
El PP ha millorat resultats a tot Espanya gràcies a la desaparició de Ciutadans. Però a Catalunya aquest vot se n’anà majoritàriament al PSC i a Vox. Núñez Feijóo no té altra opció que cercar gent nova per a la seva travessia cap a La Moncloa. I necessita algun personatge que sigui capaç de recuperar els contactes amb les institucions catalanes. Les imatges de la policia –sota les ordres d’Enric Millo– atonyinant electors el dia del referèndum d’autodeterminació encara són massa recents. El diàleg és més necessari que mai i trencar aquest pont com feu el PP en el mandat de Rajoy no porta enlloc. I ara Feijóo ha de rectificar o en pagarà les conseqüències.
