El nou curs polític comença com va acabar l’anterior. Entre defensar idees o repartir cleques, els partits polítics han optat per l’estirabot, l’ocurrència, l’acudit i l’insult. Més del mateix.
De fet, no hi ha voluntat de posar fil a l’agulla per alleujar les devastadores conseqüències de la inflació, l’atur, els canvis tecnològics i la crisi energètica, entre altres problemes quotidians que angoixen la ciutadania.
Què diantre fan, doncs? La legislatura actual, iniciada el 12 de març del 2021, era la tretzena, seguint l’ordre marcat per la primera legislatura inaugurada el 10 d’abril de 1980.
Ara bé, la majoria formada pels independentistes i els seus acòlits d’En Comú Podem, temorosos de la malastrugança del número tretze, van decidir «que la legislatura iniciada el 6 de desembre de 1932 sigui considerada la primera legislatura i que l’actual passi a denominar-se catorzena legislatura a partir del 4 de juny de 2021». Quina pensada! És una anècdota, però demostra el tarannà camanduler dels governants.
Des que va començar, el 6 de març del 2021, s’han aprovat deu lleis. El 23 de desembre de 2021, van ser dues: la de pressupostos per al 2022 i l’anomenada d’acompanyament. I, del 15 de gener al 31 de juliol de 2022, van ser vuit, dos de noves i sis modificacions de normes anteriors. Tot un bagatge! I quina feinada! D’això se’n diu treballar dur.
I és que el Parlament i el Govern pateixen una paràlisi indiscutible, propiciat per les trifulgues entre els socis (ERC i Junts). Alguns membres de l’executiu català desfan la feina dels altres, sense que els importi les contradiccions, desmentits i canvis d’opinió que alimenten la desconfiança de la gent. En el Parlament, els grups independentistes s’atrinxeren en els seus postulats inamovibles, a l’igual de Ciutadans, Vox i PP. Mentrestant, PSC i En Comú Podem s’ofereixen patèticament per al que calgui, però sense gaires alegries.
Avui, com ahir, a les trinxeres polítiques del país s’exigeix allò de l’estar amb mi, o contra mi. No valen les mitges tintes. I dins la trinxera impera la unitat a prova de bombes i la confiança cega en els líders per evitar la desmoralització i la fugida a la desbandada.
Per més inri, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), des de la seva trinxera inaccessible al desànim, també fica cullerada quan proclama en la convocatòria a la manifestació de la Diada: «S’ha acabat esperar res dels partits, només el poble i la societat civil organitzada podran assolir la independència (...). La samarreta negra acompanya aquest missatge i simbolitza la lluita i la no-rendició, un canvi d’etapa en què la lluita és la protagonista».
Amb aquesta crida insurreccional, ara només cal saltar de la trinxera amb la baioneta calada.
