Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Costa Subirós

El jugador número dotze

Desconec si l’aleteig d’una papallona a les afores de Melbourne pot provocar una apagada de la il·luminació de la Plaça del Vi de Girona, però del que no tinc cap dubte és la repercussió que té en les nostres vides el sistema mètric decimal, en especial una de les seves fraccions, el centímetre. Un centímetre posseeix l’entitat suficient per decidir en un partit de futbol si el desig de la pilota per abraçar-se a la xarxa de la porteria es veurà frustrat per la dura realitat del travesser o del taló de la bota del porter. Un centímetre que modifica en una fracció de segon un estat d’ànim. Els homes eufòrics experimenten una plenamar de testosterona –quants nens són en realitat fills de l’Iniesta o de Messi!– mentre els decebuts senten com la libido els capitula amb deshonra –no són pocs els artistes, científics i gent de bé no concebuts per culpa de pífies històriques en els terrenys de joc– les cròniques dels diaris, les declaracions d’entrenadors i jugadors, les tertúlies, etcètera, canvien com un mitjó per l’efecte del minúscul centímetre.

Albert Camus deia que el què sabia sobre la moral i les obligacions dels homes era gràcies al seu RUA o Racing Universitari d’Alger. Com a porter, saber que la pilota mai arriba des d’on t’esperes, li serví per entendre la hipocresia dels homes en la vida de la metròpoli. Què té el futbol que mereixi sortir de l’esfera esportiva i ser coronat com a metàfora de la vida? En bona part del món el futbol és l’esport més popular: una colla de vailets es poden imaginar que disputen la final de campionat del món amb una pilota de drap, la qual cosa no treu que en altres latituds altres esports com ara el beisbol als EUA o la carrera de bola o rarajípar dels tarahumara, aconsegueixin teixir complicitats amb el dur ofici de viure. O que en qualsevol lloc tota una vida càpiga en una marató.

En el futbol hi ha un component d’atzar que li dona una retirada amb la vida. O és l’inrevés, la vida com a metàfora del futbol? Al futbol, a diferència d’altres esports no sempre guanya l’equip que ha fet més mèrits per guanyar, una circumstància que dona raó a la dita que l’equip que perdona sol acabar perdent. Hem de parlar d’injustícia? De mala sort? En el futbol poques vegades és té en compte el jugador número dotze. Un jugador que té la facultat de jugar en moltes posicions en el camp. És l’àrbitre amb els seus encerts i desencerts –i si bé el VAR sol esmenar errors humans ha introduït d’una manera subreptícia errors d’apreciació tecnològica– és el maletí o una finesa en espècies, sigui un televisor sigui una grata companyia, és un públic revoltat indistintament si el seu equip guanya o perd, són els pals de la porteria, són les murriades o els errors dels jugadors. Una vegada mort Maradona, amb el seu cos encara calent, m’estranyà que no li amputessin la mà esquerra –la mà de Déu– per ser exposada en un museu dedicat al jugador número dotze.

La vida com el futbol és un estat d’ànim. Si voleu que us prenguin per cultes podeu afegir que la vida és una passió inútil, Sartre dixit, i si algú us pregunta què significa li recordeu a Antonio Machado: «caminante no hay camino el camino se hace al andar», un vers que explica amb poques paraules el que molts han necessitat un patracol per explicar l’existencialisme. Com en el futbol, a la vida també juga el número dotze. És un jugador veterà –que sap que els humans com la lluna tenim una cara oculta que més val no conèixer– que ens ha fet creure que el filòsof i el poeta eren la veu de l’oracle perquè no ens adonéssim que són els camins que amb veu melosa ens conviden a posar-nos a la fila i esperar instruccions.

Compartir l'article

stats