Quan el cineasta banyolí Albert Serra va anar a Tahití a buscar escenaris per la seva nova pel·lícula vaig pensar que el guió no podria prescindir de fer referències a les proves atòmiques en els atols de Mururoa i Fangataufa. Tenia curiositat per veure com enfocaria el tema. Em vaig preguntar si parlaria de l’impacte radioactiu de les explosions; o sobre la colonització contra la cultura maori i la seva llengua; o si, indirectament, utilitzaria el personatge de Paul Gauguin per explicar-nos la lluita del pintor contra la corrupció del gendarmes francesos i la construcció d’una carretera a Hiva Oa que destruïa llocs sagrats. O potser sobre el que ara mateix preocupa als ecologistes i als independentistes polinesis: el projecte de construir la més gran piscifactoria del planeta a l’atol d’Hao, antiga base dels assajos, impulsada per Tahiti Nui Ocean Foods, propietat de l’empresari xinès Wang Cheng, que produiria 50.000 tomes de peix a l’any i de 3.00 a 5.000 tones de residus que es convertirien en adob líquid. L’impacte ecològic i energètic d’aquesta macro instal·lació seria brutal.

Sorpresa meva. La trama de Pacifiction gira entorn a una intriga basada en un conflicte ja resolt: una operació secreta (però impossible) destinada a reiniciar les explosions atòmiques a la Polinèsia. Amb el que va costar aturar-les al moviment antinuclear internacional, als grups ecologistes i a Greenpeace! Recordem el sabotatge al Rainbow Warrior organitzat pels serveis secrets francesos en el que va morir el fotògraf Fernando Pereira. Aquell fet criminal per raons d’Estat va acabar de decidir al president Jacques Chirac per la suspensió definitiva de les proves. S’havien realitzat 193 tirs entre 1966 i 1996! 193 «crims de guerra», com els ha considerat Oscar Temaru, el líder independentista de Tavini Huiraatira (Servidor del Poble), ex president de la Polinèsia Francesa (2011-2013), que els ha denunciat al Tribunal Penal Internacional.

Els escriptors i ecologistes Marie-Thérèse i Bengt Danielsson (un dels sis tripulats de la «Kon-Tiki») van dedicar tota la seva vida a informar sobre l’impacte de les proves atòmiques. El 2016 el president François Hollande va reconèixer l’existència de víctimes de les radiacions provocades pels assajos (unes 110.000 persones afectades segons el Programa de Ciència i Seguretat de la Universitat de Princeton) i el 2021 Emmanuel Macron va admetre el «deute» de França i es va comprometre a agilitzar les indemnitzacions als damnificats i a obrir els arxius secrets de Mururoa i Fangataufa.

La ficció que ens proposa el cineasta és inversemblant i pot confondre als espectadors. El 1996 es va signar el Tractat de Prohibició Completa dels Assajos Nuclears (TPCEN) ratificat per França. Vuit països no ho han fet: Estats Units, Pakistan, l’Iran, Israel, la Xina, Corea del Nord, Egipte i l’Índia. Actualment els Estats Units, però, els segueix realitzant mitjançant poderosos programes de simulació ubicats dins el complex militar Lawrence Livermore National Laboratory, a California, utilitzant un dels làsers més potents del món capaç de recrear les condicions de les explosions nuclears. França ha fet quelcom semblant amb el programa «Simulation». Les demostracions es porten a terme en una macro instal·lació «Laser Mégajoule», ubicada a Le Barp, a la Gironda, inaugurada el 23 d’octubre de 2014 pel primer ministre Manuel Valls. És un immens búnquer que ocupa un terreny de 700 hectàrees qualificat com una «Mururoa in vitro» o també una «Torre Eiffel tecnològica del segle XXI». Aquesta instal·lació permet que França segueixi incrementant la seva «force de frappe» sense rebre protestes dels ecologistes i antinuclears. Un descarat «ecowashing» (ecoblanqueig) del Comissariat d’Energia Atòmica (CEA) per evitar l’impacte a la naturalesa i els efectes sobre les persones que van produir els assajos al Sàhara i a la Polinèsia. En cap moment de la pel·lícula Serra esmenta aquest centre logístic que qüestionaria tot el seu guió.

Serra no ens amaga la seva posició ideològica pro nuclear en una entrevista publicada al suplement cultural Babelia de El País (20/8/2022): «La energía nuclear siempre me ha parecido buena. No te expones a que los rusos te cierren el grifo, nadie te molesta. Por algo todos los países ricos del mundo la tienen (... ) los franceses podrían hacer los ensayos nucleares en el Marais de París, y no en la Polinesia. En eso podemos estar de acuerdo, pero no invalida que la energía nuclear sea deseable».

Algunes consideracions relacionades amb aquesta declaració: una tercera part de l’urani amb el que funcionen els reactors d’Ascó i Vandellòs prové de Rússia; les centrals nuclears dels EUA importen el 14% del seu urani a través de Rosatom, l’empresa estatal russa que pot deixar de fer aquest subministrament. Les nuclears ja són objectius militars, com ha demostrat el president Putin (cas de la central de Zaporíjia, en territori ucraïnès, que produeix electricitat gràcies a la tecnologia i combustible russos). L’energia nuclear (la civil i militar són com germans siamesos) no està directament relacionada amb la riquesa i el PIB elevat d’un estat sinó amb la voluntat de proliferació i amb els interessos comercials desenvolupats pel lobby elèctric infiltrat en els poders polítics. No podrem oblidar mai els genocidis d’Hiroshima i Nagasaki que van inaugurar l’era nuclear. «Desitjable» l’energia atòmica, senyor Serra?