Tindrem eleccions les properes diades nadalenques?

Resulta vertaderament difícil, per no dir impossible, dilucidar si el senyor Pedro Sánchez Pérez-Castejón (Madrid 1972), president del Govern de l’Estat espanyol, és un extraordinari estratega polític, o bé és que té un formidable equip d’assessors o, tal vegada, ambdues coses al mateix temps. Però el cert és que, darrerament, cada decisió important que pren el líder socialista l’encerta. Per exemple, després de l’enorme fracàs que va patir el seu partit a les eleccions municipals del mes de maig passat, llevat a Catalunya, va tenir el coratge i la visió política de, sorprenent a tothom, convocar unes eleccions generals pel 23 de juliol, de les quals va obtenir un resultat agredolç, doncs la seva llista no va ser la més votada però sí, i això és l’important, que la del seu partit va resultat l’única amb certes possibilitats d’èxit per negociar la investidura del seu candidat a la presidència del Govern espanyol en front del senyor Núñez Feijóo, líder del Partit Popular. Un cop efectuat el recompte definitiu dels vots de la CERA i no haver permès a la JEC la revisió dels vots nuls tal com demanava el PSOE, ara la situació perquè el senyor Sánchez pugui formar majoria no bastarà amb l’abstenció de Junts, sinó que al menys dos diputats del grup de la senyora Nogueras haurien de votar afirmativament. En el moment de redactar aquest article la fotografia dels escons dels dos grans partit espanyols al Congrés dels Diputats seria la següent: d’una banda, el PP (137 diputats) i Vox, que cediria els seus vot al PP de forma gratuïta, (amb 33) assolirien els 172 escons incorporant els suports d’ UPN (1) i també el de la voluble CC (1) que, sembla ser que finalment es decantarà per recolzar el candidat del PP. Per l’altra banda, la suma de diputats del PSOE (121), Sumar (31), i presumiblement els d’ERC (7), EH Bildu (6), PNV (5), i BNG (1) dona com a resultat 171 escons, insuficients davant el bloc de la dreta, situació que propicia que el mànec de la paella passi a mans de Junts, malgrat disposar únicament de només 7 diputats.

Des de fa anys, i en aquests moments molt més que mai, tant Pedro Sánchez com Junts per Catalunya, partit liderat per na Míriam Nogueras sota l’ègida del president Carles Puigdemont, sempre que han tingut oportunitat, han deixat claríssim que serà difícil intentar arribar a qualsevol acord amb el PSOE , atès que la qüestió de l’amnistia i la de la celebració d’un referèndum pactat i vinculant són punts innegociables tant per una part com per l’altra. Podria molt bé ser que tots dos, amb la millor intenció i la necessitat comuna que les negociacions arribessin a bon port, cedissin en alguns punts cabdals dels seus plantejaments inicials, àdhuc amb el tema de l’amnistia i en qualsevol de les altres moltes reivindicacions dels partits catalans independentistes. Però en el que mai consentiran tant uns com els altres és, tal que han jurat i perjurat infinitat de vegades, canviar de criteri sobre el tema del referèndum d’autodeterminació vinculant. Si Sánchez incomplís la seva promesa se li tirarien a la jugular no només totes les forces de xoc del PP i tota la caverna mediàtica, sinó àdhuc tots els seus companys de govern junt amb la militància i votants del PSOE amb els barons al front. Per part de Junts, si cedissin amb el tema del referèndum, l’emprenyament dels seus fidels seria tal que ni els hi valdria la pena que es presentessin a las properes eleccions europees i autonòmiques previstes, en principi, per a l’any que ve. De fer-ho els seus resultats serien tan catastròfics que equivaldrien a la liquidació definitiva del partit com li va passar a Ciutadans. Arribats a aquest punt, per molt que dialoguin, negocien i discuteixin, mai hi haurà acord possible. Si que n’hi podria haver amb Esquerra atès que aquests sempre finalment s’han conformat amb un cove de morralla, però la seva aportació per investir Sánchez, encara que important, resulta insuficient.

Ara, si no hi ha novetats, la situació és la següent: Sánchez, que és un autèntic animal polític que està molt ben assessorat, atalaiarà la situació i, si les seves enquestes privades –les que si diuen la veritat– li són favorables, arribarà a la conclusió que la millor solució pels seus interessos és provocar la celebració d’unes noves eleccions pels voltants de Nadal, i això pels següents motius, entre altres: durant un any presidirà el Consell de la Unió Europea, alt càrrec que li imprimeix prestigi a nivell internacional; l’economia pot ser que no vagi com una moto, tal com diu el president, però no es pot negar que va bé; el Govern està controlant la inflació i les últimes xifres de l’atur són molt bones fins al punt que mai hi havia hagut tants treballadors cotitzant a la Seguretat Social; ha implantat una sèrie de millores socials que, sens dubte, li aportaran molt vots; que, llevat que el PP a última hora canviï l’actual candidat per la senyora Ayuso, té difícil guanyar unes eleccions ja que el senyor Núñez Feijóo no és precisament una joia política. Només cal veure allò malament que ha fet durant la recent campanya electoral; tothom veu que un govern de l’Estat de PP i Vox ens retrotrauria a l’època més dura del franquisme com ja s’ha està demostrant a les comunitats autònomes i ajuntaments on recentment han assolit poder. Aquest, i no pretenc ser exhaustiu, són trumfos que té a la seva mà el president del Govern en funcions, els quals el poden induir a convocar noves eleccions amb moltes possibilitats d’èxit. A més, si a conseqüència dels resultats aconsegueix necessitar únicament a Podem com a suport, i poder prescindir de ni més ni menys que de sis formacions, entre elles els exigents partits independentistes, un cop superada la investidura tindria molt més fàcil governar i aprovar sense problemes els Pressupostos Generals de l’Estat i altres lleis importants. D’altres vies, com la de cedir davant de Junts o intentar convèncer a la senyora Nogueras que baixi del burro, el millor que pot fer el senyor Sánchez és oblidar-se’n.

Subscriu-te per seguir llegint