Vull el cap de Salustiano García

Avui he anat a l’església del Sagrat Cor. Quan passo davant d’una església, si tinc ni que siguin dos minuts, m’agrada entrar-hi: són com parentèsis de la urgència del món, de les presses de la vida quotidiana. Tant se val que siguin noves o antigues: les esglésies tenen la virtut d’encomanar-me una mica de la seva quietud. La del Sagrat Cor és la meva preferida de Girona, no sé per què. Però avui no hi he anat a buscar-hi pau: hi he anat a contemplar el Jesús crucificat. Cada vegada que veig un Crist tinc la necessitat d’apropar-m’hi i acaronar-li el peu, com si aquest gest pogués apaivagar el seu dolor. El que voldria fer en realitat és desclavar-lo de la creu, baixar-lo, acabar d’una vegada amb aquest patiment que fa dos mil anys que perpetuem. Però avui tampoc hi he anat per consolar el pobre Jesús. Hi he anat per comprovar si tenia pèl al cos. I no, no en té. Aquests cossos moribunds, exhibits a totes les esglésies del món completament despullats (llevat de la tela que cobreix castament els seus genitals), no tenen pèl ni a les aixelles, ni a les cames, ni al pit. No me n’havia adonat mai i, segurament, mai me n’hauria adonat si no fos per la meravellosa polèmica sobre el cartell de la Setmana Santa de Sevilla d’aquest any, creat per un artista fins ara desconegut per mi, Salustiano García. «Un Crist depilat!», s’exclamava algú des de X (abans Twitter), lamentant l’heretgia.

Des que es va presentar el cartell, cada dia perdo una estoneta rient amb els comentaris de les persones que estan profundament indignades pel sacrilegi que, segons elles, representa l’obra: un Jesús d’una bellesa quasi inquietant i expressió serena, amb la llarga melena apartada de la cara i cobrint-li les espatlles. Un Jesús de pell blanca i cos perfecte que mostra uns estigmes discrets i cicatritzats. Sense sang. Sense patiment. Un Jesús rediviu, amb corona de rajos i el sudari rebregat lligat a la cintura. Molt semblant,de fet, al ressuscitat que havien representat artistes com El Greco, Murillo o Rafael.

Hi ha els que critiquen que hi falta sang i dolor, «l’essència de la Setmana Santa», diuen. Jo pensava que l’essència era la resurrecció, el triomf sobre la mort (però no soc cap experta, que Déu em perdoni). Hi ha qui pensa que el jove que apareix al cartell és efeminat, i remarca que «Nostre Senyor Jesucrist era fort i viril» (suposo que el deurien conèixer en persona). Hi ha qui troba que l’obra sembla una reivindicació de l’orgull gai (he de confessar que jo també vaig tenir aquesta primera impressió, i des d’aleshores m’estic preguntant per què: pels llavis lleugerament encesos? Per la simetria del rostre? Pel fons vermell?) però, si així fos, també el reivindicarien milers de pintures i escultures clàssiques. Llegeixo que s’han fet misses «en desgreuge pel Cartell Basfem» i es recullen signatures per demanar la retirada immediata del cartell perquè «no representa en absolut la Fe, els Valors Cristians, la tradició i el fervor religiós» de Sevilla. Valga’m Déu! Ara ja no ric. Hem tornat al segle XV! No m’estranyaria que, d’aquí a poc, algú proposi que cremin el cartell i el seu autor, per heretge. O que demanin el seu cap, a l’estil Peckinpah. Que Déu ens agafi confessats.

Subscriu-te per seguir llegint