La tradició cinèfila

Per als que som cinèfils, des que tenim ús de raó els Oscars són part essencial del nostre imaginari. Al principi, quan encara no tens l’esperit crític prou desenvolupat, allò et sembla l’Olimp: el moment que veus els teus ídols de la pantalla presumptament tal com són, despullats de qualsevol pell aliena, guanyant un reconeixement que perceps com una veritat absoluta. Si l’ha guanyat és que ho fa molt bé, i la pel·lícula és boníssima, sense matisos. A més hi juguen els focus, l’elegància, les anècdotes que els humanitzen, i també el quedar-se despert fins a hores intempestives, aquells nervis quan obren els sobres, aquella alegria al pati de butaques quan l’afortunat o afortunada sent el seu nom. Davant d’aquest espectacle, veus refermades totes les teves fixacions amb el cinema i te’n sents part, perquè els vius com a propis i has volgut veure totes les nominades religiosament (menys les que eren massa «de grans») perquè vols tenir el teu criteri. Creixes i la cinefília persisteix però, per descomptat, les teves opinions maduren amb tu. Fins i tot desenvolupes certa al·lèrgia al que la cerimònia representa, perquè saps que tot és un miratge, que els premis sovint s’atorguen per pur servilisme gremial i que no deixa de ser un ball de màscares. També prens consciència de la qualitat del que es premia i al·lucines amb què algunes pel·lícules passin el tall i que determinats professionals aconsegueixin una estatueta que tu només rebràs en somnis. Fins i tot remugues quan algun dels teus preferits perd i fas grans proclames dient que ja n’hi ha prou, que no en tenen ni idea, que l’any que ve no penses perdre hores de son per aquesta pantomima. Però hi tornes, tornes a fer cafès, i si l’any següent estàs d’acord amb els premis, matises les velles promeses i et dones una treva, fins que les injustícies tornen a fer-te bullir la sang. Però tot això, al final, és una representació idèntica a la que veus en aquell escenari de Hollywood. T’hi emprenyes i et remous a la cadira perquè t’encanten, perquè amb totes les seves contradiccions són part de la teva educació cinèfila i no conceps no veure’ls i que t’ho hagin d’explicar. Els Oscars són el paradigma de moltes ambivalències, però també un mena d’encanteri que apel·la a la teva capacitat infantil per meravellar-te. Per això, la matinada de diumenge a dilluns, tornarem a ser allà, mirant amb entusiasme i alegrant-nos i lamentant-nos per les mateixes coses. No només són els Oscars: són una porció de les nostres dèries.

Subscriu-te per seguir llegint