Desconcert en l’economia mundial

En aquests moments, els particulars, les empreses, el sector financer i els polítics esperen que arribi l’hora de començar a baixar els tipus d’interès. Luis de Guindos va dir dimecres que potser en la reunió del 6 de juny els tipus podrien baixar un 0,25%. Els americans no són tan explícits, amb més dubtes. La raó és que la inflació no baixa, car les matèries primeres tornen a pujar. Tot plegat és un embolic del que els bancs centrals no saben sortir, possiblement perquè no es pot resoldre només amb accions monetàries i cal anar més lluny.

Els problemes d’ara venen de molt enrere, de fet des que el dòlar es va separar del valor or amb Richard Nixon a l’any 1971. Amb aquella acció Estats Units va aprendre que podia generar més liquiditat sense tenir inflació pel fet que, com que el dòlar era la moneda de pagament internacional, la inflació creada es repartia per tot el món i no afectava l’economia americana (el 2023 el dòlar va significar el 48% de les reserves mundials). Posteriorment va venir l’entrada de Xina al comerç global a l’any 1990, que va provocar que molta activitat manufacturera anés allà, tancant moltes empreses a occident. Així va ser com Xina va passar de tenir una liquiditat a l’any 1990 de 0,1 bilions de dòlars al canvi actual, a 40,7 bilions avui. Estats Units, per resoldre el canvi econòmic, va passar de 3,3 bilions de dòlars a l’any 1990 fins a 20,8 bilions de dòlars avui. 

L’entrada de Xina al comerç mundial, la globalització, va fer molt mal a occident, tancant molta economia industrial, fet que la va desviar cap al sector immobiliari i de turisme, que no tenien la competència internacional. Allò va acabar amb la greu crisi immobiliària de 2008, que els bancs centrals europeus van resoldre injectant més diner a l’economia. Si al 2008 la moneda disponible a Estats Units era de 8 bilions de dòlars, el 2019 ja era de 15 bilions, moment en el qual va arribar el Covid-19. I què van fer els bancs centrals? El que saben fer, injectar més diner al sistema, passant dels 15 bilions als 20,8 bilions d’avui. Xina també va fer un camí semblant, creant una gran bombolla immobiliària que va explotar i, si a l’any 2019 tenia una oferta monetària de 26,7 bilions de dòlars, avui la té de 40,7 bilions, el doble que l’americana, tot i tenir un PIB inferior.

Durant molts d’aquests períodes els tipus d’interès han estat zero, molt baixos o fins i tot negatius si descomptem la inflació. El resultat de tot plegat és que al món hi ha un excés de diner, un excés de capacitat productiva, un excés d’immobles i un excés de béns, i l’economia no sap tirar endavant perquè s’ha emborratxat, s’ha empatxat de tant diner, tornant-se altament especulativa. Això ha propiciat que hagi oblidat la seva principal funció, que és la de crear riquesa a partir de fer més Valor Afegit. Durant molts anys els economistes que gestionen el món han cregut que crear Valor Afegit volia dir produir i vendre més, i s’han equivocat. El que han assolit és la creació d’un sistema terriblement especulatiu que xucla la riquesa de la major part del món productiu, han esgotat de forma alarmant moltes matèries primeres, han omplert els abocadors de residus, han contaminat greument els mars i han impulsat el canvi climàtic per excés de cremar energia fòssil. Tot ha anat tan ràpid que la humanitat no ha tingut temps per reaccionar, per ajustar la filosofia i les ideologies, no sabent com reaccionar.

El panorama actual és una economia xinesa amb problemes per superar la crisi immobiliària, les economies occidentals sense empenta productiva i amb una inflació que continua restant poder adquisitiu als ciutadans, economies que ara s’han refugiat en el turisme i en la borsa, evitant, de moment, una recessió greu. Amb aquest escenari, les matèries primeres tornen a pujar fortament, retornant al camí de 2021.

Quin és el problema avui? El primer és que, si no es treu prou liquiditat del sistema, les economies mundials continuen amb bona demanda. El segon és que, a això, s’hi han afegit els problemes geopolítics que han frenat el trànsit marítim, provocant una autèntica desglobalització: si els productes no venen amb la velocitat i la quantitat que venien abans d’altres llocs, s’han de produir de forma més local, amb una capacitat productiva que s’havia desmantellat de forma parcial o total. Per tant, amb una forta demanda i amb la producció minvada, el resultat és un augment de preus que limiten l’acció dels bancs centrals que esperaven poder afluixar la pressió sobre els tipus d’interès.

No serà fàcil trobar una solució sense arribar a un pacte mundial com el de Bretton Woods. Aquell pacte es va fer perquè s’havia arribat a la conclusió que les dues guerres mundials foren el resultat de baralles comercials. Avui els bancs centrals de tot el món podrien treure diner del sistema i deixar que es refredi la demanda fins trobar un equilibri amb l’oferta, cosa que faria entrar al món en recessió. Però també podrien fer una acció híbrida, deixar la demanda com està (que anirà perdent pistonada per pèrdua de poder adquisitiu) i impulsar inversions en el sistema de producció perquè creï més valor afegit millorant l’eficiència, disminuint la quantitat de matèries primeres, desenvolupant energies renovables... 

Ho poden fer, però no ho faran, perquè això necessita molta valentia i crear un relat que sigui entenedor per a tothom. És evident que aquesta via té riscos, però continuar com anem fent fins ara segurament en té més. Si no es posa el preu del CO2 a 200 €/t la transició energètica es frenarà. He llegit que el dany que el canvi climàtic està fent al món ja és superior als 1.000 €/tCO2. Per tant, la solució no vindrà abans d’una patacada més forta que obligui a les autoritats financeres mundials a prendre decisions greus. És a dir, fins que els governs del món tornin a pactar una solució a les relacions entre països. No estaria malament rellegir les propostes que va fer J. Maynard Keynes quan negociaven l’acord de Bretton Woods, amb la creació d’una moneda, el «Bancor», cistella de monedes mundials. 

Subscriu-te per seguir llegint