En Robert Andreu és un jove de Sant Hilari que un dia va decidir que estava tan saturat de la feina que necessitava una pausa. Així que, com moltes persones voldrien fer i no fan per A o per B, ell va decidir parar un temps i marxar: «Estava tan cremat que em vaig plantejar canviar de feina, però vaig pensar que m'acabaria passant el mateix. Així que vaig decidir anar de viatge». Dit i fet. El febrer de 2016 va començar una aventura que va durar un any i mig i que li va canviar la vida: «Anava de motxiller. M'estava més o menys un mes a cada país on anava i sovint canviava de lloc quan se m'acabava el visat».

Tot i anar sol, explica que poques vegades s'hi va sentir perquè «sempre et vas trobant gent». Però com passa sovint, també per A o per B, al cap d'un any i mig de no parar, va decidir tornar a casa, a les Guilleries. Però, també com passa sovint, quan proves coses que t'agraden, vols repetir. «El juny del 2018 vaig tornar a marxar, però aquest cop en bicicleta».

Sembla que això d'anar a conèixer món té força èxit, ja que Andreu es va assessorar amb una parella, també del municipi, que actualment està recorrent el món en bicicleta -els podeu trobar a 360graus.cat- i així va començar la segona etapa del seu particular tour mundial. «Després del viatge per Sud-amèrica tenia clar que si anava amb bus o amb cotxe em perdria moltes coses i no coneixeria bé la terra, la gent i els pobles».

El juny del 2018 en Robert va creuar l'Atlàntic i va aterrar a Vancouver (Canadà). «És un país on es fa molt de cicloturisme, així que vaig comprar-me una bici quan vaig arribar i em vaig posar a pedalar».

El viatge era improvisat i amb la casa a l'esquena: «La majoria de dies dormia a la tenda de campanya i fent acampada lliure, d'aquesta manera gastes poc i pots conèixer molt millor el territori».

Impregnat de l'esperit de la millor versió de Marco Polo o Hernán Cortés, un cop va creuar el Canadà va seguir pedalant fins a Nova Zelanda -tot i que reconeix que no va creuar el mar pedalant, sinó amb avió-, i de les mil anècdotes, «no em puc quedar amb una sola cosa, perquè un dia de viatge eren com cent dies d'aquí», recorda que en un parc natural dels Estats Units va tenir un os a quatre metres: «Jo estava fent una ruta amb una parella de canadencs i de cop vam veure un os que venia corrents cap a nosaltres! Es va aturar a quatre metres i per alguna raó que encara no he descobert va acabar fent mitja volta. Sempre fa gràcia veure un os, però a curta distància... no tanta!».

Llibertat i reflexió

Coneixedor que les coses bones també tenen final, va tornar des de l'altra punta del món -sí, Nova Zelanda no és molt a prop- fins a Sant Hilari perquè «la terra sempre em crida molt». De tot plegat, però, se n'emporta un grapat de records i reflexions, però sobretot «llibertat»: «He après què és la llibertat. Aixecar-te i decidir què vols fer, quan i com».

D'altra banda, reconeix que la línia entre el turista i el viatger és «molt fina»: «És l'eterna discussió. Per mi la qüestió és anar més enllà de la curta distància i sortir dels focus turístics. Cal anar amb la ment oberta, sigui el que sigui. A vegades és tan simple com entrar en un bar i fer-la petar. D'altres algú et convida i t'obre les portes de casa seva i dius... Clar, per què no?». De tot plegat, en Robert conclou que «al final saps que tothom et pot ensenyar coses».