Maria Petit té 28 anys, i abans de fer els 18 es va quedar cega en un accident de moto. Amb l’ajuda de la periodista Maria Xinxó ha plasmat les seves experiències a «Marieta de l’ull viu», un testimoni ple d’humor sobre el camí de superació que ha seguit. Totes dues el presenten aquest dissabte al matí a la Libreria 22 de Girona i a la tarda al Cafè Art Fontanella XII d’Olot.

Dedica el llibre a «tots els meus ulls». Quants en té? 

Molts. Hi ha moltíssima gent que en algun moment de la vida m’ha fet d’ulls. I he cregut que els havia de dedicar aquest llibre.

Es confessa una gran lectora, però ara no pot llegir. Això l’assimila a en Borges?

He, he, la possibilitat de llegir ara la tinc, perquè hi ha cada cop més audiollibres, però no és el mateix. I també hi ha llibres en braille, però no m’agrada perquè vaig molt lenta. Realment és de les coses que més greu em sap, no poder llegir.

Encara li fa mal la paraula «cega»?

No, no, al contrari. Ja no. M’ha costat anys, però ara mateix la dic sense cap problema.

És molt emocionant el fragment quan vostè, a l’hospital, s’assabenta que mai més s’hi veurà i el seu pare plora amb vostè, tots dos abraçats. 

Sentir -perquè no el veia- el meu pare plorar al meu costat, és de les coses més dures que he viscut. S’ajuntava el que em passava a mi, amb sentir com li dolia al meu pare. És una experiència dura.

«Ser cega vol dir confiar», escriu en un moment. Confia en les persones?

En general, sí, tampoc no tinc altre remei. Sovint haig de confiar en altra gent per pròpia supervivència. M’han d’ajudar a fer gestions, etcètera. Vaig amb peus de plom, però hi confio. Home, amb la gent del meu voltant, hi confio plenament.

Li ha fet perdre amistats, la ceguesa?

Si les he perdut, és que no eren amistats. I no tant pel tema de la ceguesa sinó per altres temes, vas creixent, vas madurant i mires la vida des d’una altra perspectiva. En no tenir una mirada visual, t’adones del que hi ha a dins de les persones. De fet, he guanyat moltes amistats, aquests anys. 

Viatja sola, fa atletisme, surf, muntanyisme... No té por de res?

Sóc molt poruga! Però quan m’haig d’enfrontar a les meves pors, m’hi enfronto. Tot i això, no vaig poder passejar sola, és a dir, no vaig recuperar la meva independència, fins que no vaig tenir en Tavish, el meu gos guia.

«Sé que visc en un món imaginari». Si això la consola, em penso que hi vivim tots. 

Segurament. Aquest és un tema que he reflexionat molt. En no veure absolutament res, hi ha molta feina de creació, com si diguéssim. Tanmateix, si cadascú es posés al lloc de l’altre, veuríem un món radicalment diferent.

Va tenir l’accident en l’edat d’obrir-se a l’amor, al sexe... Ser cega li ha suposat dificultats?

Sempre he sigut bastant avançada, i tots aquests temes ja els havia passat de molt més jove, ho havia viscut molt de pressa (riu). No són temes que em preocupessin. És cert que he trobat diferents coses, però des de l’accident he tingut diverses parelles. I reconec que durant els primers dies després de l’accident, em pensava que mai més no tindria parella.

Tinc la sensació que si una cosa la molesta a vostè, és despertar pena.

Sí. (...) Vol que ho desenvolupi?

Per favor.

Em molesta bastant fer pena, i també la intrusió dels altres. Amb el pas dels anys fins i tot he après a compadir les persones que senten pena de mi.