La psicòloga colombiana María Elena Badillo, amb centenars de milers de seguidors a les xarxes, acaba de publicar «También es posible para ti», on ens explica per què no sempre assolim la vida de plenitud que anhelem, i ha estat a Catalunya per parlar-ne.
La gent es pregunta per què altres sí i jo no.
Molt senzill: perquè busquem respostes a fora en lloc de mirar a dins. Només hi ha una diferència entre la gent que assoleix els seus somnis i nosaltres: nosaltres mateixos.
La sort no influeix?
La sort se la crea un mateix. El canvi comença quan t’adones que el resultat d’avui és fruit de les decisions preses en el passat. Hem d’entendre que la vida que estem vivint, l’hem creat nosaltres. L’opció més fàcil és donar la culpa al govern, a la família o a la mala sort.
Si he portat una vida no gaire adequada, ja no hi ha res a fer?
Sempre es pot canviar. La pregunta és: vull canviar? El que passa és que, sovint quedar-se amb allò conegut és més còmode. Fins i tot aquesta vida de... ai, que anava a dir una paraulota.
Digui-la, aquestes coses alliberen.
Ha, ha, aquesta vida de merda que pensem tenir avui, potser ens aporta beneficis. Queixar-se i fer-se la víctima és fàcil, així arribo a casa i la família em mostra comprensió. Per això cal preguntar-se: vull canviar?
Acaba d’arribar a Catalunya, on som professionals del victimisme.
Massa sovint la gent espera que siguin els polítics els que li solucionin els problemes. I mentre ho espera, la vida continua igual. És un mateix, a casa, a la feina, al carrer, qui ha de fer el canvi que vol veure. Comencem pel més senzill: com m’estic empoderant jo?
Sempre ens semblen més feliços els altres?
Sempre. La gespa del veí sempre és més verda (riu). Sempre que veiem la felicitat dels altres, la ment ens diu que ells són més feliços, però a la vegada ens fa creure que la felicitat que mostren no és real. La ment sempre està a punt per posar-nos per sobre o per sota dels altres.
Vostè és exemple de persona que va canviar totalment de feina. No era feliç?
Vaig ser gerent de multinacionals, tenia cotxes, cases... Tot això que s’associa a la felicitat. Però no era feliç, no era jo, vivia en una farsa que havia creat jo mateixa. Ho vaig engegar tot i vaig decidir viure per a mi. Ara sóc la dona més sortosa, perquè no treballo, faig el que m’agrada.
O sigui que la clau de la felicitat és no treballar? Haver començat per aquí, jo fa tems que ho sospito.
Ha, ha, la clau està a entendre que la vida es mou per una llei de causa-efecte. Si ofereixo una cosa des del cor, en rebré una altra a canvi. Si fas el que t’agrada, hi haurà correspondència i la vida canviarà.
Tenir tanta gent que la segueix i l’escolta no la sotmet a pressió?
Durant molt temps, sí. Fins que vaig pensar que l’important no és el missatger sinó el missatge. I amb el missatge hi haurà gent que transformi la seva vida. Molts han comprovat que és veritat, que no cal patir, que la vida és més fàcil. Si tanta gent ha canviat la seva vida, per què hauria de deixar de compartir el missatge?
Tinc la impressió que en el seu cas, vostè ja era feliç per naturalesa.
No va ser sempre així , i això que tenia de tot, fins i tot un matrimoni des de feia tretze anys.
Ah, a més de no treballar, la clau és deixar el matrimoni?
(Riu) Però em vaig tornar a casar!
Adéu a la meva teoria.
Vaig entendre que les raons per les quals m’havia casat el primer cop, tampoc no eren meves.
Com podem ser feliços si ens diuen que després de l’estiu, l’apocalipsi?
Deixant de creure en aquestes amenaces. Durant la pandèmia, el primer que vaig pensar és: això no va amb mi. No significa que no cregués en el virus, i sé que molta gent ho va passar malament. Però qui li dóna poder al virus? Sóc jo qui li dóna poder. Per mi, va ser una grip més. I tot i que l’economia es va esfondrar, em vaig fer una casa i el negoci es va multiplicar. No vaig notar la pandèmia. Qüestió de sort? No, és que no vaig deixar que la por em consumís. Les crisis han existit sempre, però jo no en vull formar part!.
