«L’instint maternal no existeix, és una construcció social»

Com es va sentir, quan li van comunicar que no podia ser mare?

No és que un dia algú em digués que no podria ser-ho. No tenia cap diagnòstic, de fet, el diagnòstic ara és «infertilitat desconeguda». Durant vuit anys vaig intentar ser mare. Vaig patir pèrdues gestacionals, fins i tot el darrer any vaig intentar la reproducció assistida, que no va funcionar. Vaig decidir no continuar intentant-ho, tot i que hi havia la possibilitat de fer més tractaments. 

Per què hi va renunciar?

Havia viscut vuit anys molt durs. A poc a poc vaig anar fent el procés d’adaptació a la possibilitat de no ser mare. Vaig preferir veure què passava si no era mare, que continuar per un camí que m’estava resultant massa difícil, ja que implica moltes renúncies. Vaig pensar «no li dec maternitat a ningú, ni tan sols a mi mateixa». 

Socialment tot t’empeny a què ho continuïs intentant, perquè en l’imaginari col·lectiu hi ha la idea que, si tu vols ser mare, seràs mare

Li va costar d’acceptar?

Costa molt, a mi em va costar vuit anys. Durant aquest temps, quedava embarassada, perdia la criatura, m’hi tornava a quedar, la tornava a perdre... A banda que personalment costa molt, socialment tot t’empeny a què ho continuïs intentant, perquè en l’imaginari col·lectiu hi ha la idea que, si tu vols ser mare, seràs mare.

Les mirades de pena i commiseració serien el pa de cada dia.... 

Totalment. La diferència entre no poder tenir fills i no voler-ne tenir, és aquesta. Si no pots, et miren com dient «pobreta, que desgraciada», i si no vols, et miren com si fossis egoista. De tota manera, després de treballar-m’ho, vaig entendre que la mirada que més importa és la d’una mateixa. Si tu no et sents ni pobreta ni egoista, la mirada que reps, canvia.

És exagerat parlar d’un procés de dol?

És exactament un procés de dol, i a més, és un dol que no està reconegut socialment. Sense suport social, és mot més difícil de transitar. I a més, és un dol que està estigmatitzat, a causa dels estereotips sobre les dones sense fills. És totalment un dol, és la pèrdua d’un projecte de vida.

Si no pots, et miren com dient «pobreta, que desgraciada», i si no vols, et miren com si fossis egoista

És comparable la pèrdua d’un nadó durant l’embaràs a la d’un fill ja nascut?

El dolor no s’ha de comparar, cada dolor és diferent i cada persona el viu a la seva manera. El que tinc clar és que perdre el nadó durant l’embaràs és dolorós i pot ser fins i tot traumàtic.

Continua existint un estigma cap a les dones que no volen o no poden ser mares?

Rotundament, sí. Si no pots, ets una desgraciada, i si no vols, se’t presenta com insensible, estranya: com pot ser que no tingui això que en diuen instint maternal? Encara és un tabú.

Si no pots, ets una desgraciada, i si no vols, se’t presenta com insensible, estranya: com pot ser que no tingui això que en diuen instint maternal?

«Això que en diuen»? 

L’instint maternal no existeix, és una construcció social. Si existís, totes les dones el tindrien. El que existeix és el desig de ser mare. Ho sé per experiència, l’he tingut durant anys. Durant el procés de dol i acceptació, el que vaig fer va ser precisament deslliurar-me d’aquest desig.

Un home que no pot ser pare, pateix el mateix procés que una dona?

No té res a veure, és totalment diferent. La diferència rau en com es viu socialment aquest procés. A un home no se’l pressiona per a ser pare, no se’l tracta com si fos menys home si no és pare, no se’l fa creure que no serà feliç. I no estic negant que existeixi un dol de la no paternitat, la prova clara és la meva parella, però ell ho va viure de manera molt diferent. El pes que posa la societat sobre les dones perquè siguin mares és enorme.

A un home no se’l pressiona per a ser pare, no se’l tracta com si fos menys home si no és pare, no se’l fa creure que no serà feliç

Quin consell dóna a una dona que acaba de saber que no podrà ser mare?

Ha d’entendre que ha de viure un dol. No és cosa que s’accepti de la nit al dia. Cal un procés, i viure’l és molt sa. És el comiat d’un projecte de vida pel qual t’havies estat preparant des de ben petita.

Socialment és així?

És com si les dones naixéssim amb aquest instint de voler bolcar la nostra vida en una altra persona, i no és així. Sí que tenim aquesta capacitat, però també la tenen els homes.

El gènere encara pesa?

Tenim la idea que voler ser mare i no poder, és el pitjor que li pot passar a una dona. I la veritat és que, una vegada acceptat, la teva vida no ha de ser pitjor per aquest fet.

Subscriu-te per seguir llegint