Teresa Ariño va desaparèixer en un trasllat a l'hospital: «Una infermera em va dir que la meva dona havia sortit corrents»

"'Vostè no pot venir' em van dir a l'ambulància. Plorant, li vaig suplicar al sanitari: si us plau, no veu com està?". Miguel Perea no oblida. "Aquí no pot entrar. Anem a l'Hospital Santa Bàrbara (Sòria), segur que la deixaran ingressada". El paramèdic va tancar la porta. "La Tere plorava i cridava: 'no em deixis Miguel'", recorda el seu marit. No va tornar a veure-la més.

María Teresa Ariño, de 58 anys, va desaparèixer aquell 28 d'agost després d'arribar a l'hospital. El seu marit, que havia hagut d'anar en un taxi, no la va trobar en arribar. "Una infermera, mig rient-se, em va dir: 'la seva dona ha sortit corrent". Estava ben sorprès: "no l'han pogut aturar?". Va sortir a buscar-la. Gairebé quatre mesos després, segueix sense trobar-la. La Teresa -Tere- no està.

Un pastor va assegurar haver-la vist un dia després al camp, a 18 quilòmetres de l'hospital. Anava ferida i desorientada. "Per més que s'ha batut la zona no hi ha res", lamenta en Miguel que explica a Cas Obert, el portal de successos i recerca de Prensa Ibèrica, grup editor de Diari de Girona, els detalls d'aquell 28 d'agost en què va desaparèixer la seva dona. "Tot va començar una setmana abans", afirma, quan va començar un pelegrinatge per diferents sales d'urgències i consultes mèdiques. La seva dona, la Teresa, no estava bé.

Cinc dies abans

Metòdica, ordenada. La Teresa gaudia de la tranquil·litat de la seva casa. Amant de les llargues lectures, "sempre tenia un llibre per llegir" i de les seves plantes, "tenia unes 80 o 90, una barbaritat". Pausada, amb la vida tranquil·la; el canvi va arribar el dimarts, cinc dies abans de desaparèixer.

"La vaig veure molt nerviosa".En Miguel ho va associar a la mudança. Havien d'abandonar el pis en el qual vivien de lloguer. "L'amo ens va dir que havíem de marxar. A Sòria capital tot era car, així que vaig estar buscant pis en pobles del voltant". El va trobar. "Teníem dos gossets que vam haver de deixar en una ONG perquè no ens deixaven portar-los. Ni en aquest ni en cap pis que veia. Ens va fer molta pena, portàvem des que van néixer, set anys, amb ells", explica en Miguel. "Ens mudàvem el dia 2 de setembre". La Teresa va començar a decaure.

"'Tere, anem-nos-en al metge, que et mirin i et donin alguna cosa', li vaig dir el dimarts". Va ser la primera visita -de moltes- que farien aquella setmana al centre de salut. "La doctora va preguntar: 'què és el que li passa?'. La Teresa va contestar: "estic molt nerviosa, estem de mudança...". En Miguel va haver d'intervenir. "No són nervis". Va descriure, per primera vegada, els atacs de pànic que estava experimentant la seva dona: "diu que se l'endurà la policia perquè el pis està brut, cosa que no és veritat. Que el de la mudança ens ha enganyat. Tremola, crida, plora. Diu que la vull deixar".

En Miguel guarda a la seva memòria cada detall d'aquella consulta: "la doctora va dir que acudís, l'endemà, al seu metge de capçalera, que no tenia res per donar-li". Van marxar. En Miguel va intentar calmar-la fins que van fer, l'endemà, la visita número dos.

Tres pastilles: va millorar

"El dimecres vam tornar i li van donar tres pastilles", explica el seu marit. La Teresa n'havia de prendre una per dia. "Dimecres, dijous i divendres... Aquests dies estava mig tranquil·la". El problema va arribar el dissabte, "va començar una altra vegada: marxem, que ve la policia…".

Les caixes de la mudança, tot i que estaven organitzades en una habitació, li van alterar. "El pis estava brut, deia, que anaven a detenir-la". Va entrar en una espiral. "Va dir la seva mare que la Tere contestava amb monosíl·labs quan la conversa entre elles acostuma a durar una hora com a mínim", afirma en Miguel. "Vesteix-te, Tere, marxem a urgències". Tremolava. En Miguel va anar directament a l'hospital Santa Bàrbara.

Com es diu? A quina estació estem?

"Arribem a les set, ens van atendre gairebé a les dotze de la nit". Durant el cribratge, l'escena de dies anteriors es va repetir: "que li passa?". La Teresa no deixava de tremolar. "La mudança...", va dir la dona. L'home descriu així l'exploració que li va fer la doctora:

Doctora: "Com es diu?"

"La Teresa va començar a mirar-me, nerviosa i, a l'estona, va dir el seu nom", reviu enMiguel.

Doctora.: "Com es diu el president del Govern?"

"Ella em mirava com demanant-me que digués alguna cosa". No va respondre.

Doctora.: "En quin any vivim?"

"Em mirava". Es va fer el silenci. "I, a l'estona, va contestar: 2020".

A l'última pregunta, "en quina estació estem, Teresa? A la primavera, estiu…? Ella va començar a mirar-me i, a l'estona, va dir: hivern". Era 27 d'agost, matinada ja del 28. "La doctora li va suggerir que es fixés a la roba que vestia. La Tere va ajupir el cap i no va parlar més".

La visita a urgències va concloure amb unes anàlisis i un "està tot bé", assegura l'home. En Miguel va rebatre: "com li donarà l'alta a una persona que no recorda ni com es diu?". Van tornar a casa.

En Miguel va ficar al llit a la Teresa. A les 9.05 es va despertar. Va entrar, de nou, en crisi. L'home va telefonar a l'ambulància que la portaria al mateix hospital. "Miguel, m'estic tornant boja. No em deixis, si us plau", pregava la dona. No el van deixar acompanyar a la Teresa. Quan el seu marit va arribar, ella jo no hi era.

"Aquí no retenim a ningú"

"Vaig baixar del taxi i va venir directament a mi una infermera, mig rient: la seva senyora ha donat una empenta a un infermer i ha sortit corrents". En Miguel es va quedar en xoc. "És que no l'heu pogut aturar?", continua, "és que aquí no es pot retenir a ningú que no vulgui estar, em va dir. Jo li vaig contestar: a ningú que no vulgui estar, però que estigui en condicions!".

Sense respostes

Va arrencar la recerca. "Vaig trucar al taxista que m'havia deixat i vam començar a recórrer Sòria", reconstrueix l'home. "Vam estar donant voltes i no la vam veure. Es veu que ella va anar pel camp i nosaltres vam ser per la ciutat".

En Miguel va anar a interposar la denúncia a la comissària de Policia Nacional. "Em van dir que esperés per si tornava". Va fer temps recorrent els llocs que freqüentava la seva dona. "Era molt casolana, així que jo anava a casa i a un parc, La Rosaleda, on si feia bo s'asseia a llegir". No va parar de caminar. "Estava convençut que la Tere aniria a casa, em vaig equivocar".

Un pastor

Sense pistes, sense rumb. Més de 5.000 cartells amb la foto de la dona van empaperar la ciutat. També els pobles del voltant. Un pastor, que es va topar amb un dels cartells, va afirmar haver vist a la Teresa caminat pel camp feia dos dies, l'endemà de desaparèixer. Els investigadors li van donar credibilitat. Anava ferida, agitada, desorientada.

"La va veure el dilluns en un poble que es diu Chavaler". Està a 18 quilòmetres de Sòria, de l'hospital. "Diu que portava un braç ensangonat, que anava perduda. Li va preguntar si li feia falta alguna cosa, si la portava a algun lloc", explica en Miguel. La Teresa es va mostrar "fugissera".

Investigadors i família coincideixen: "és una zona transitada, plagada de gent: senderistes, caçadors, boletaires. Es va batre amb drons, gossos, bussos que es van ficar en un riu pròxim, i no van trobar res. És molt estrany que no aparegui, creiem que la Tere no és aquí."

En Miguel ha recorregut Sòria, Logronyo, Lleó. Ha preguntat en pobles i llogarets. "He anat preguntant als veïns d'aquestes localitats si trobaven a faltar alguna peça de roba que haguessin estès al carrer. Mirava als horts, per si estaven regirats, per si faltava alguna cosa que ella hagués agafat per menjar".

Segueix cercant, no s'atura. S'aferra a l'esperança: "i si es va muntar en algun cotxe, va demanar que la deixessin en algun punt i està desorientada?". Espera l'arribada de la Tere. Ordena els seus llibres, "molts són la de la Segona Guerra Mundial, l'apassionava" i cuida les seves plantes. No vol que, quan torni, les noti diferents. Vol que tot estigui en ordre, tranquil, com a ella li agradava viure.