04 de juliol de 2018
04.07.2018
Daniel Casanovas. Fotògraf

«Quan estava allà, vaig viure l'Àfrica de la felicitat»

05.07.2018 | 07:04
«Quan estava allà, vaig viure l'Àfrica de la felicitat»

La setmana passada es va inaugurar a la Casa de Cultura de Girona la mostra fotogràfica «Nparanpare», realitzada pel fotògraf Daniel Casanovas sobre un poblat de la sabana senegalesa. Amb el reportatge, Casanovas ha guanyat el Premi Joves Fotògraf(e)s que organitza l'INSPAI, de la Diputació de Girona

Diu que al reportatge ha volgut mostrar la felicitat. No n'hi ha, aquí, que la vagi a buscar al Senegal?

Quan dic això no em refereixo que allà siguin més feliços, sinó que la visió que a Europa tenim que allà són infeliços és errònia. Ens pensem que només tenen tristesa i infelicitat, i jo hi vaig veure tot el contrari. Ells són feliços amb el seu entorn, viuen la vida amb tota naturalitat. Molts de nosaltres no podríem viure com ells, però per a ells és la seva normalitat. Jo vaig viure l'Àfrica de la felicitat, quan estava allà.

Realment nosaltres no podríem viure com ells, però potser ells tampoc com nosaltres.

El principal problema d'Europa és que ens pensem que tot el món voldria viure com nosaltres. Jo crec que en realitat ells no volen viure com nosaltres. Potser voldrien tenir la nostra riquesa, però en tot cas, per gestionar-la com volguessin ells, sense res a veure amb el nostre sistema de vida.

Al final serà veritat que l'home feliç no duia camisa?

Ostres, això és molt subjectiu! Ells tenen els seus problemes, evidentment. Però potser sí que ho podríem dir així

Se sent una mica senegalès, des de la seva estada?

Mmm... no, perquè entre la meva vida i la seva hi ha una distància molt gran. Igual que en la manera de pensar i de fer. Però sí que el viatge ha canviat molt la meva visió de la vida i la meva manera de pensar. M'agradaria tornar-hi més vegades per, a poc a poc, anar introduint aquest lloc a la meva vida.

En què ha canviat, en concret, la seva manera de pensar?

Sobretot en la visió que tenim els occidentals de tot un continent. Un problema particular que pot tenir lloc en un punt concret l'extrapolem a tot un continent sencer. És com extrapolar a tot Europa un problema que hi hagués a Rússia.

Tothom acceptava de bon grat que els envaís la intimitat amb la càmera?

No, al contrari. Sobretot els adults, eren força recelosos, no volien fotos. Aquesta és la raó que al reportatge surtin tants nens.

No només eren les fotografies, tampoc no cooperaven gaire, ni els agradava la nostra presència allà. Ens acollien, sí, però hi havia part de la població a qui no agradava que jo fos per allà pul·lulant, fent fotos.

Que no pensessin que si els fas una foto, els estàs robant l'ànima...

Doncs ho vaig tenir present, tenia això al cap, em preguntava què devien pensar de les fotos. Però ningú no em va arribar a dir res, si no volien la foto, simplement s'apartaven o marxaven corrent. Jo també em sentia incòmode.

Ho entenc.

Mai no havia fet un reportatge d'aquest tipus. A vegades em sentia com un home amb nivell alt de vida, fent fotos de coses que la gent considera misèria. Encara que per ells no ho sigui.

Són conscients que els hem explotat i els seguim explotant?

Al lloc on vaig estar jo, no, de tan remot que és. Però sí que són conscients que nosaltres tenim molts recursos, molts diners.

Ipod, Play, TV de plasma, gintònics... quin és l'entreteniment d'aquella gent?

He, he, l'única televisió la tenia el metge del poble. Els joves solen anar a la ciutat, i es gasten els diners en roba occidental o en un mòbil que al poblat no funcionarà. I els nens juguen pel carrer, entre la ferralla. Se'n veuen alguns fent rodar un cèrcol amb un pal, com fa molts anys aquí.

Quina imatge no oblidarà mai d'allà?

Els nens.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema