emps era temps, Girona era una ciutat que es delia per ser considerada «turística» i, per tant, desitjava que els forasters s'hi aturessin i, és clar, fessin «gasto». Però la consigna de sol i platja que durant tants anys va vendre el ministre franquista Manuel Fraga Iribarne es va imposar amb força i els potencials visitants es quedaven a Lloret de Mar o a Platja d'Aro que, en aquell temps, se les empescaven per atraure visitants amb invents com el concurs « El amor se cita en Playa de Aro» mentre que la ciutat de Girona recollia les engrunes d'aquella allau de turistes que tenien la Costa Brava com a destí i només decidien desplaçar-se a l'interior quan feia mal temps i no podien torrar-se al sol. Aleshores, ja fos per iniciativa pròpia o captats per algun destre comercial d'una agència de viatges, s'apuntaven a una excursió d'un dia i descobrien la catedral, el barri jueu i, amb un xic de temps, una part del Barri Vell.

Era evident, però, que el turisme havia de caure com una fruita madura. La ciutat tenia tots els ingredients necessaris per convertir-se en un d'aquells destins italians (Florència, Luca, Siena, Pàdua...) o tanmateix la nostra mateixa germana Reggio Emilia, que gaudien des de feia molts anys d'una solera turística que a nosaltres ens mancava. Els primers que de debò s'ho varen creure varen ser els que varen decidir invertir en establiments hotelers i així varen arribar el Melià, el Carlemany, l'Històric, el Nord, el Bellavista, el Ciutat de Girona, el Llegendes de Girona, el Double Tree by Hilton i també els Ibis, que varen afegir la seva oferta de llits a l'escassa que hi havia disponible bàsicament concentrada en els hotels Europa, Ultònia i Costabella, els quals també varen saber adaptar-se a la nova situació d'una ciutat i d'una economia canviant adaptant les seves instal·lacions a la realitat d'una demanda creixent. L'aposta dels privats, acompanyada d'una clara decisió política, va aconseguir invertir la situació d'una ciutat que bàsicament vivia d'un turisme de pluja a la costa per convertir-se en un referent d'atracció cultural de primer nivell, un «campament base» ideal per fer recorreguts turístics arreu del territori, Barcelona inclosa.

Tot i que encara no gaudeix dels avantatges dels municipis de la costa, Girona és avui una ciutat turística, apareix a les millors guies amb variats idiomes i les agències de viatges d'arreu del món l'inclouen a la seves ofertes tot i que solen incorporar en el paquet l'extensió del triangle Dalí. Però és evident que una atracció turística comporta l'arribada de turistes i aquest fet inevitable i lògic és el que no acaba d'agradar a gent que, a la seva vegada, segur que també deuen fer el turista visitant altres pobles i ciutats. Efectivament, l'allau de grups acompanyats del corresponent guia passejant pels carrerons del Barri Vell poden provocar molèsties als veïns, però aquest és un problema consubstancial a la ciutat que hem fet entre tots. Fa uns dies, uns energúmens del col·lectiu Arran, un grupet vinculat a la CUP, varen atemptar contra un bus turístic a Barcelona, una «valenta acció» que suposo els devia cobrir d'orgull patriòtic. A Girona no s'han enregistrat accions vandàliques contra col·lectius turístics llevat d'algunes pintades i gargots per marcar territori, però és evident que comença a germinar un sentiment d'aversió al foraster i més si són grups nombrosos i sense gaires calers a la butxaca.

Girona no és ni Florència ni Venècia, però comença a tenir alguns dels problemes relacionats amb les concentracions humanes als espais públics que les urbs italianes pateixen des de fa temps. És evident que no hi ha solucions miraculoses per a aquest indici de problema però una primera diagnosi serviria per planificar les accions del futur.