Mònica Soler Ranzani, nascuda a Barcelona però arrelada a l'Empordà des de ben petita, i amb sang italiana com denota el seu segon cognom, acaba de publicar «La melodia blava de la memòria», una novel·la on pren força protagonisme Pau Casals

La primera frase de la novel·la és «Hi ha qui eternament persegueix absències». Quines persegueix vostè?

Mmm... no ho sé (pensa). Mai no m'he parat a pensar quina absència em falta. Tots tenim absències, però no sé quina persegueixo. Potser el que passa és que fa por, asseure't a pensar quines absències tenim. I omplim el temps per evitar pensar quines absències ens acompanyen.

Al llibre surt en Casals. A l'anterior, «L'amant catalana de Mussolini», sortia el Duce. Li van els personatges reals amb pocs cabells?

(Riallada) Miri, deu ser que m'agraden els calbs!

M'ho prenc com un piropo

Prengui-s'ho, prengui-s'ho (riu).

I en canvi, quines dues personalitats tan diferents, Mussolini i Casals...

Un acaba creant personatges molt diversos. I sempre hi ha allò tan típic d'algun lector que busca alguna cosa de l'autor darrere dels personatges. Sí, Casals i Mussolini són personatges molt divergents, però tots dos molt rics, si es busca bé.

Què li va cridar l'atenció de Casals?

En Pau Casals és un gran precursor. En primer lloc, soc una amant de la seva obra. Però després, llegint sobre ell, en descobreixes coses fantàstiques. Deia, per exemple, que el cor de la melodia no pot ser a cap paper. O que el més important de la música no és a les notes. Si et pares a pensar, és ben cert, el cor de la composició no pot estar a la partitura.

Va ser un exiliat. Hi ha exilis i exilis?

L'exili de Pau Casals va ser un exili de militància. Casals va tenir sempre una gran ànsia de llibertat.

I de Mussolini, què li va cridar l'atenció?

Ha, ha, més que el personatge històric, la seva vida íntima. Tenia tota una cort d'amants, i a més algunes d'elles eren intel·lectualment molt potents. Una pensa: què devien veure en Mussolini?

Què hi devien veure?

Només se m'acut allò de l'eròtica del poder. Furgar en la seva vida íntima -que va ser bastant silenciada- i ficcionar va ser tot un.

Però de debò el Duce tenia una amant catalana?

Si non è vero, è ben trovato (riu). Perquè no entenia de nacionalitats, era un addicte al sexe. És ficció, però entra als límits de la versemblança.

Ja que hi ha qui diu que eren catalans en Cervantes, en Colom o en Lope de Vega, també podem sostenir que ho era la Clara Petacci, no?

Ha, ha. Em sap greu, però la Clara Petacci no era catalana.

És vostè mig catalana i mig italiana: què és el que menys li agrada de cadascun d'aquests pobles?

M'agraden tots dos. Són força iguals, mediterranis. Càlids, austers, que han passat per una guerra i una postguerra... Encara hi ha moltes coses a flor de pell, sobretot entre la gent gran, perquè la guerra desperta el millor i el pitjor de les persones. No som tan diferents, quan vaig allà em sento molt bé, i aquí també m'hi sento.