El juliol de l'any passat es varen commemorar els 125 anys del tren de Sant Feliu de Guíxols amb diverses activitats tant a Girona com a la capital ganxona, particularment amb la mostra El tren de la modernitat que es va instal·lar al Museu d'Història, una mirada retrospectiva a través d'un recorregut de fotografies, objectes i muntatges que explicaven la importància que per afavorir l'expansió econòmica i industrial d'aquestes comarques va tenir en el seu moment aquella proposta ferroviària que l'empresari Joan Casas i l'enginyer Enric Hertz van decidir impulsar per tal d'expandir-se i donar sortida als productes manufacturers, especialment aquells que provenien de les empreses sureres del Baix Empordà.

Recentment, els mitjans de comunicació ens han recordat que fa 50 anys es va clausurar la línia ferroviària que enllaçava Girona amb Olot i, amb motiu d'aquesta efemèride, s'han programat actes i activitats, especialment l'exposició Cinquantenari de la desaparició del tren d'Olot organitzada per l'Arxiu Comarcal de la Garrotxa, una mostra que es podrà visitar fins al proper 4 de setembre.

La línia de Sant Feliu es va tancar el 20 d'abril de 1969 i només tres mesos després també es clausurava definitivament la d'Olot, tot i que en aquest darrer cas s'havia intentat donar-li nova vida amb algunes millores principalment amb la substitució de les antigues locomotores per automotors que, malauradament, no va reeixir. Molts anys enrere també s'havia posat fi a la línia ferroviària que enllaçava Palamós, Flaçà, Girona i Banyoles (el tren Pinxo), però són els casos de Sant Feliu i d'Olot els que per la proximitat en el temps han resultat més punyents. Efectivament, les ànsies d'un progrés mal entès van provocar que algunes ments pensants des d'algun despatx de Madrid decidissin que el tren era el passat i que els nous temps requerien d'un transport amb autocars per fer-lo més ràpid, còmode i efectiu, sense tenir en compte en la presa de decisions ni la gent del territori, la pagesia que utilitzava el tren o les previsions de creixement d'un país en ple boom turístic, la congestió de les infraestructures viàries o les necessitats empresarials d'un futur que era a tocar.

Quan el tancament de les línies era inevitable varen sorgir veus amb tímides protestes però també algunes propostes que defensaven no només el manteniment de les línies sinó la seva potenciació en un eix vertebrador mar-muntanya que probablement podia tenir viabilitat econòmica si l'Estat hagués estat amatent i hagués decidit fer una aposta seriosa en aquest sentit. El Secretari de l'associació Amics del Tren Olot-Girona, Antoni Serra, ha posat el dit a la llaga afirmant que en aquells moments «no es tenia visió de futur» tot recordant que hi ha molts països que gaudeixen de trens turístics que fan la seva funció de transport i d'ús lúdic. En el seu moment, les comarques gironines varen deixar perdre l'oportunitat d'un tren de futur i les antigues vies s'han reconvertit en carrils bici. Segurament ja no seria possible recuperar la vella idea del tren perquè la inversió seria massa elevada i perquè el nou ús dels antics passos del tren són avui una realitat modèlica i molt utilitzats per la ciutadania ja sigui pedalant o a peu.

Jo tinc els meus propis records del tren d'Olot, que utilitzava sovint per anar a veure la família d'Amer i conservo en la memòria una sensació de tristesa però també d'impotència quan a casa ens vam assabentar que perdíem el tren per sempre més. Records d'infantesa que han perdurat en el temps i que s'han fet més vius amb motiu d'aquest aniversari. Ara que s'està provant el «tren bala» i que creixen noves rutes d'alta velocitat, és bo que també hi hagi temps per recordar antecedents gironins d'aquest transport entranyable.