20 de setembre de 2020
20.09.2020
Diari de Girona
OPINIÓ

«Madriz»

Una part dels actuals problemes de la capital amb la COVID es troben en la seva genètica tan empeltada de «xuleria»

19.09.2020 | 23:56
«Madriz»

L'evolució de la covid s'ha complicat i deteriorat a Madrid, tant que dilluns comencen les operacions de confinament en alguns barris. Divendres al matí, a la tertúlia de Rac1, en Jordi Basté i els amics que eren a l'estudi ( Glòria Serra, Rafa López, Ernest Folch, Tian Riba) em preguntaven per la situació madrilenya. No els podia mentir ni a ells ni als oïdors i els vaig informar que en realitat no entrava per línia micròfonica des de Madrid, sinó des d'un punt indeterminat de les comarques gironines. És igual. Volien saber quina part hi ha de xuleria madrilenya en la presa de les decisions, aquella manera de ser que l'actual presidenta defineix com « el estilo de vida madrileño».

Explico sovint (i ho vaig fer novament a la ràdio divendres) una anècdota de com vaig tenir una primera visió concreta i completa de la xuleria madrilenya. Era 1985 i amb el periodista gironí Lluís Falgàs ens havíem instal·lat professionalment a Madrid, compartint pis al carrer Santiago Bernabéu. Des del balcó es veia, perpendicularment, la façana de l'estadi Santiago Bernabéu que dona al carrer Concha Espina. En aquest carrer hi havia una sucursal del Banc Popular, on obrírem comptes corrents. Com que encara es treballava amb xecs o talons, jo hi anava sovint a ingressar els de les diferents col·laboracions. Normalment sempre em tractava el mateix empleat, que semblava ocupar un càrrec intermedi a la jerarquia de la sucursal. En aquells temps es fumava dins de les oficines, i ell solia portar una cigarreta penjant dels llavis, calculadament inclinada perquè li caigués la cendra a sobre.

Les primeres vegades que em va atendre semblava emprenyat. Em va cridar l'atenció perquè, pensava jo, una persona no pot estar sempre i permanentment emprenyat. Era sec, directe, intens, desinhibit per dir directament les coses però també eficient i educat. Que estrany. Un dia, casualment, entràrem plegats a un bar proper, El Camino Real, i ell es va avançar a convidar-me a un cafè. No havia passat ni un minut quan amb veu prou alta i amb un to comminatiu, gairebé militar, es dirigí al cambrer: « Paco , coño, ¡qué pasa con esos dos cafés!». Llavors vaig descobrir que el senyor Jesús Lafuente, empleat de banca, era no tan sols un xulo madrileny, sinó que era madrileny de nosequantes generacions paternes i maternes. Allò que en diuen, em va explicar, ser gato, que no pas un gato. Mai deia Madrid sinó Madriz, i marcava les síl·labes quan parlava sense aturar-se ni reduir velocitat. També tenia el típic « ej que...» i el conflictiu més madrileny del le i el la: « la dije que trajera la cartilla, señora!». Introduïa sovint expressions ben madrilenyes com « es más chulo que un ocho» o « tiene más huevos que el caballo de Espartero» o « fulano no se come ni una rosca».

Un dissabte al matí d'aquell 1985, quan la banca encara obria els dissabtes, anàrem al banc perquè en Falgàs havia de cobrar un taló. Estàvem a pocs minuts de l'hora de tancament. Arribant a la porta de la sucursal apareixia la figura familiar del senyor Lafuente mirant-nos fixament amb la seva cigarreta tot girant –jo diria que sàdicament– la clau al pany. « Ya hemos cerrado, vuelvan el lunes». Cap misericòrdia ni resposta a les peticions: « Es un momento, es urgente, en el reloj de la pared aún faltan dos minutos...». No era argumentari suficient per al bancari, qui anava negant amb el cap fins que en Lluís Falgàs, que sempre ha estat decidit, una mena de madrileny de Campllong, proclamà en veu alta:

Lafuente, tengo que entrar por cojones! (sic i amb perdó, pero va a anar així).

Ah, si es por «cojones» es distinto, esto sí que es un motivo... Director! (es dirigí a la superioritat) , este señor dice que tiene que entrar por «cojones»...

Pues si es por esta razón, dígale que pase.

Un cop cobrat el taló, Lafuente ens va acompanyar fins a la sortida. Obrint-nos la porta es dirigí irònicament a en Falgàs: « Luis, en poco tiempo ha pillado el puntito madrileño...» i mentre girava la clau al pany, ara de forma definitiva, em va semblar que em mirava a mi com dient «i tu encara no has entès res».

En definitiva, això no deixa de ser una batalleta però em permet donar la resposta a la pregunta formulada al principi. No tothom és igual a Madrid, evidentment, però en aquella vila del mig de la meseta hi ha coses que els surten de dins i no hi ha res a fer. Especialment als hereus polítics d'Esperanza Aguirre, qui va fer de la xuleria mestratge i essència del seu tarannà polític.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook