Jaume Buixadera: «Porto tota la vida vivint als núvols, és el meu ecosistema»

Jo soc polifacètic.

Ah, així d'acord.

No ho dic com un elogi, però és que soc restaurador de mobles, he sigut músic professional, he compost música -per exemple, alguns temes de Sopa de Cabra-, he fet d'humorista a Tele 5 i a TV3... i ara he escrit un llibre de poesia. D'alguna manera, persegueixo la bellesa.

La bellesa en quin sentit? Perquè en conec un que sosté que la poesia serveix per follar amb pàmfiles.

Probablement. Però sap què passa? Tot i que en aquests moments soc solter, el confinament juga en contra del que m'ha dit. La poesia és femenina, el 80% de la gent a qui agrada la poesia són dones, això és un fet.

Ara entenc per què escriu.

He, he. Pel que fa a aquest llibre, li asseguro que no ha sigut el motiu. Del proper, ja ho veurem.

Anem al llibre. El pròleg és ni més ni menys que de Carles Puigdemont. Un estadista com ell, tan enfeinat com deu estar pensant jugades mestres, té temps de llegir poesia i escriure'n pròlegs?

Ell és molt aficionat a la poesia. Jo sabia que ho era, li vaig enviar un esborrany i va acceptar fer-ne el pròleg. Sí que té temps, home.

Si del que es tracta és de demanar els pròlegs a pròfugs, al proper llibre ho pot sol·licitar al Dioni.

(Riu) No tindria inconvenient a demanar-l'hi. I li asseguro que en soc capaç.

Trenta poemes, d'acord. Però una cançó de Supertramp? Vostè és d'una altra època.

És que és un clàssic. Vaig conèixer Supertramp perquè el pare d'un amic meu tenia un disc. Per generació no em tocava, però em va fascinar, sobretot la cançó de què parlo al llibre, «Fool's Overture». Des d'aquell dia, durant tota la vida, aquesta cançó, d'una manera o altra, m'ha anat trobant. Per exemple, fa poc vaig tenir una relació amb una parella...

Un moment! Es refereix que feien un trio?

Ha, ha, vull dir relació de parella. I a ella també aquesta cançó li encantava, fins al punt que vam anar a un concert. A vegades arribo a pensar si no soc part de la cançó. Més encara: que les persones no som res, que som la lletra d'una cançó. Potser algú dirà que estic boig.

Jo no he dit res, escolti.

Estaré boig, però he escrit un llibre que parla d'això. Potser no estic tan boig.

Els trenta poemes són fantàstics perquè són l'hòstia de bons?

Per mi són fantàstics. Ho he posat al títol per si de cas ningú més ho diu.

La gent deu esperar de vostè sàtira quevediana i ens surt amb sentiments. S'està tornant pàmfil?

M'agradaria seguir escrivint, li he agafat gust, i que el proper llibre tingués humor, que és el que em va. Sense voler-ho, escrivint aquest ja me n'anava cap a l'humor, perquè tinc un sentit recreatiu de la vida, i m'havia de frenar. Diguem que aquest llibre és la meva cara B, soc conscient que la gent s'estranyarà de veure'm en aquest registre.

Vostès els poetes, viuen als núvols?

Jo hi porto tota la vida, vivint als núvols. És el meu ecosistema.

És cert o una falòrnia, que la poesia sigui una arma carregada de futur?

La poesia és una càpsula del temps.

Bufa! Aquesta encara és millor.

Sempre que parlem d'un poema com Déu mana. Per exemple, abans del confinament vaig llegir una poeta argentina que es diu Alexandra Pizarnik i vaig pensar: «Això sembla la carta d'algú que està a prop de suïcidar-se». En interessar-me per ella, vaig saber que realment s'havia suïcidat. Vol dir que, tot i morta, va transportar la seva emoció fins a mi, quaranta anys després. La poesia és això, traspassar el temps.

Vostè no ha pensat en el suïcidi, espero.

En aquests moments, no. Però alguna vegada m'ha passat pel cap.

Tenia el mètode decidit i tot?

Bé, soc molt creatiu.