d'entrada Cervià és un gat que em mira, amb el recel tranquil d'un animal de pagès, arrecerat sobre un mur de rierencs escalfats per un generós sol de novembre. Cervià de Ter és un gran arbre en una cruïlla de camins i una església vetusta, amb una campana solitària que es retalla sobre un llenç de cel obert als quatre vents. És un monestir habitat per un estol de coloms, un tossal coronat per les runes d'un castell i una torre amb un rellotge blanc, que com l'ull d'un gegant, es mira la plana amb melangia.
Però el poble també és un riu que passa. El Ter a Cervià comença a enfonsar els peus en una plana enfangada pel feinejar continuat de generacions i generacions de pagesos sorruts, es recargola mandrós i brut darrere de les pollancredes i els arenys, perquè ja ha deixat molt enrere les deveses del curs mitjà, els embassaments que el retenen i les muntanyes de granit d'on brolla.
Els cervianencs són gent adusta, d'ulls vius i sincers, que treballen en silenci i que trastegen discretament pels camins. En un bar a la vora de la carretera repassen els diaris del dia i contemplen displicentment els automòbils que transiten. Són vehicles conduïts per gent que generalment no es para, perquè es dirigeixen cap a destins més preuats. Els cervianencs, asseguts en una cadira vora la porta, esperen que un dia la pluja ompli les rieres, que els camps se sadollin de fang i que el sol finalment ompli les escletxes d'ombra entre els arbres. Contemplen el pas del temps en el rellotge de la torre i esperen serenament l'hora de reposar definitivament en un cementiri blanc a la plana.
