Al final tenia raó Isabel Pantoja quan treia Paquirrín nen a l'escenari. El "model Pantoja" s'ha imposat perquè advocava per la conciliació familiar i laboral molt abans que Zapatero li donés rang governamental, com ha donat als graus de temperatura i el percentatge d'humitat que hi ha d'haver als locals públics. Quan Pantoja treia els seus fills als escenaris al tall de la mitjanit i la multitud embogia per viure un ¡Hola! en directe un pensava que era explotació infantil i que aquelles criatures estaven millor dormint, que quina ronya de país on es barrejaven art i safareig, on l'artista donava la família a menjar al públic perquè el públic, a través de la taquilla, donés menjar a l'artista i a la seva família.
Com canvien les coses. No era pecat de meridionalitat, ni artisteig de barraca, ni explotació infantil sinó avantguarda social i política. La prova és que el dilluns, 30 de novembre, Tobias Billstrom, ministre d'Immigració (ni més ni menys que) suec, es presentà a la reunió comunitària amb la seva filla Tone, de nou mesos, en els braços. Casualment, aquest dia es prenien una sèrie de mesures per afavorir la conciliació familiar i laboral i hi devia haver algun fotògraf i pare i filla, ministre i nadó, es van convertir en la imatge del dia. Tan estricta que és Europa per a la cura dels nens, si això fos explotació allà mateix l'hauria detingut sense pensar encara que fos ministre.
El suec s'ha proposat passar més temps amb la família i va dur la dona i la cria a Brussel·les. Va voler esgotar tant la companyia que no va deixar anar el nadó fins a la reunió de ministres. Això és ser un pare conciliador. No era necessitat ni compromís perquè això ho té de sobres cobert el ministre per la seva dona, pel servei i pels diners per al cangur o la cangur belga.
