Primer fa gràcia, és una estranyesa, una anomalia divertida que ens arrenca de la monotonia i ens retorna temporalment a la innocència infantil. La neu. Cauen volves com plomalls, que et netegen de qualsevol altra preocupació. Poc després tot és neu. Observem, incrèduls, un paisatge que s'esborra i es confon, perfils indefinits del que eren muntanyes, camins, ponts i aigües.
Després ve la tempesta. Xiula una tramuntana esmolada i gèlida. Endimoniada. La neu. Ja no són simpàtics plomalls. Són puntes d'acer que et busquen. Tot es torna cruiximent. S'esberlen les branques dels arbres, els xiprers es vinclen, les oliveres es trenquen, les plantes s'ofeguen.
Comença a fallar tot. El que ens diuen que fa la vida segura, aquesta xarxa fràgil que ens fa creure que tot és possible: xerrar amb gent de l'altra punta del món, veure què passa als antípodes, estar al dia de terratrèmols llunyans i fer la feina des de casa, escrivint al teu estudi i enviant-ho allà on calgui per Internet. Ja no hi ha llum, ni telèfon, ni aigua. Per les carreteres ja no s'hi transita i el món s'atura.
Ara som en un parèntesi de l'existència. Ja no hi ha res i res no es mou. El món sencer és el poble petit. El veí que et deixa llenya per escalfar la casa, el que treu el tractor i obre pas entre la neu, el que obre la botiga i et ven alguna cosa per menjar, el que et carrega la bateria de l'ordinador perquè té generador.
No hi ha polítics ni governs, ni companyies elèctriques ni asseguradores. El que sobretot no hi ha són falses promeses, perquè encara que les facin, no les sentim. Posem al fresc de la neu una ampolla de cava i brindem per celebrar la continuïtat de les coses que realment importen.
