primer les Olives i després Garrigoles, s'alcen al final d'un camí que passa pel mig d'una pineda malferida per un hivern cruel. Llargues filades de cables cansats, vinclats per la nevada, travessen els camins. Tot esperant que algú arribi per posar-los novament en el seu lloc, un estol d'estornells s'ha conjurat per aguantar-los provisionalment amb les seves potes primes.
L'església romànica de Sant Sadurní de Garrigoles reposa rodejada per un etern silenci, sota uns núvols esparrecats que deixen entreveure un cel blau de fons, al qual han mirat amb por i amb esperança, durant més de deu segles els habitants d'aquests terraprims. Són pagesos que cultiven colza, probablement perquè toca, per cobrar les subvencions i per donar un toc de vida al paisatge.
El sol brilla entre els arcs despullats del cloquer que mira amatent cap un pujol, darrere del qual s'amaga l'altra part del poble. Les Olives són quatre carrers ordenats al voltant d'una plaça rectangular, presidida per una graonada de pedra, dissenyada especialment per a acomodar els culs dels músics d'una cobla.
Darrere d'uns murs que guarden secrets d'horta s'hi amaguen magraners amb els fruits oberts i tarongers amb taronges arrugades. De la porta entreoberta de l'església de Sant Vicenç sorgeixen càntics que els estornells puntegen amb el bategar de les ales, unes oques blanques darrere d'un reixat metàl·lic semblen estar esperant la sortida de missa per començar a cantar al·leluies i al final de tot un cementiri espera pacientment l'arribada un dia o l'altre dels feligresos endiumenjats.
