Aquest dimecres el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, haurà d'explicar al Congrés del Diputats com farà servir les estisores per tal d'aconseguir la retallada de 15.000 milions d'euros de la despesa pública que va prometre aquest cap de setmana després de les pressions que va rebre a Brussel·les. Zapatero ha fet bandera política de la seva resistència numantina a no fer ni un pas enrere en despesa social; primer van ser els 40 euros, però fins i tot en plena crisi va decidir ampliar-la i allargar les cobertures pels aturats que s'han quedat sense prestacions per desocupació. Això, i la caiguda d'ingressos públics per la desacceleració de l'economia, han anat fent més gran el forat. Els funcionaris del Ministeri d'Economia sí que s'estan guanyant el sou, i un dia els demanen que treguin recursos d'on no n'hi ha per a nous plans d'ajuda i l'endemà mateix que estalviïn fins a l'últim cèntim. Però més enllà d'unes partides puntuals que es vulguin ajustar, i de la retallada que s'exigirà a les resta d'administracions, la gran qüestió és si el Govern espanyol apostarà decididament per la reducció de la despesa o si caurà en la temptació d'una pujada d'impostos. Previsiblement la recepta serà serà un poti-poti de tot plegat. Aquesta indefinició, la falta d'objectius i de criteri, ha estat i és la causa de la desconfiança en la capacitat del govern de fer front a les dificultats i, per tant, s'ha convertit en una amenaça més greu i profunda per a l'economia espanyola que la dels especuladors financers. Al cap i a la fi, els taurons es guien per l'olor de la sang i van allà on hi ha carnassa.
