Falta un mes just perquè es tanqui el termini per demanar ajudes al FROB -el fons estatal creat per ajudar a la reconversió del sector financer- i les caixes estan accelerant la seva concentració. La data del 30 de juny està molt a prop, encara que en realitat és el 15 l'últim dia admès pel supervisor per rebre projectes, i les entitats d'estalvis es disposen a no perdre l'oportunitat d'una major capitalització que ofereix aquest fons, encara que els diners haurà de retornar-lo en el termini de cinc anys i amb interessos de fins al 8%. Car, sens dubte, però no tant si tenim en compte que els mercats internacionals segueixen pràcticament tancats i que el Banc Central Europeu es disposa a posar vedat a les mesures de liquiditat amb les quals ha nodrit en els últims mesos a moltes entitats bancàries, singularment les espanyoles. Per si de cas les dues espases de Dàmocles no fossin prou perilloses, a l'horitzó es perfila un canvi en les normes comptables de Basilea que obligarà a bancs i caixes a incrementar el capital propi, el que es traduirà en una necessitat més apressant d'obtenir diners.
Però, no ens enganyem, en els últims dies el gran actor -aquesta vegada no en l'ombra- ha estat el Banc d'Espanya. A la matinada de dissabte de la setmana passada, el supervisor va decidir intervenir la cordovesa Cajasur immediatament després que el seu consell d'administració (controlat per l'Església catòlica) acordés no aprovar la seva fusió, negociada durant gairebé un any, amb la malaguenya Unicaja, malgrat trobar-se pròxima a la bancarrota. Va ser el segon seriós avís per a navegants de la institució governada per Miguel Ángel Fernández Ordóñez, després del que va donar el mes de març del 2009 amb la intervenció de Caixa Castella-la Manxa i que no va tenir el ressó esperat. Aquesta vegada no ha estat així. Bona prova d'això està en l'anunci dilluns passat de la fusió virtual, mitjançant un SIP (Sistema Institucional de Protecció), entre Caixa Mediterrània (CAM), Cajastur, Caixa Extremadura i Caja Cantabria. Encara que pogués semblar que l'operació ha estat cosa precipitada, el fet cert és que des de fa molts mesos totes les entitats d'estalvis han parlat amb totes. Unes, escoltant i altres, buscant, fins i tot desesperadament en alguns casos, un soci. La CAM ha estat, sobre això, una de les més actives, principalment perquè el Banc d'Espanya l'havia elegit com una de les entitats emblemàtiques per visualitzar la reestructuració del sector. La caixa alacantina ha realitzat molts moviments en l'últim any. Entre els coneguts, el primer d'ells va ser l'intent d'unió amb Caja Madrid, una operació molt ben vista pel supervisor, el Govern central i el PP nacional i que inicialment havia d'incloure també a Caixa Galícia. Quan aquesta es va despenjar per la ferma pressió de la Xunta, que al final ha aconseguit el seu propòsit d'unir-la a la viguesa Caixanova, CAM i Caja Madrid van seguir endavant fins que el Consell es va plantar pel temor al que sens dubte hagués succeït: la pèrdua d'una seu financera. Va ser el mes de novembre passat. El president de la Generalitat, Francisco Camps, ja llavors molt debilitat pel cas gürtel, va reunir als responsables de la CAM (Modest Crespo), Bancaixa (José Luis Olivas) i Caixa Ontinyent (Rafael Soriano) per advertir-los que no permetria una operació contrària als interessos valencians i per suggerir-los, realment d'amagatotis, que exploressin una fusió interna, un vell projecte contra el que s'havien estavellat amb anterioritat el socialista Joan Lerma i el també popular Eduardo Zaplana, els qui en unes conjuntures econòmiques molt més favorables van témer els efectes electorals de l'aferrissada oposició alacantina a aquesta iniciativa. Cada vegada més desacreditat per l'escàndol dels vestits i trencades totes les relacions amb els socialistes per les seves acusacions en el cas Gürtel, Camps, encara que desitjava la fusió CAM-Bancaixa, no es va atrevir a donar el pas de l'homòleg gallec, Alberto Núñez Feijóo, qui en accedir al càrrec va deixar ben clar que les caixes de la seva autonomia s'havien de fusionar sí o sí.
El SIP de la CAM ha estat el primer després de la intervenció de Cajasur, si bé aquesta mateixa setmana ha transcendit que Cajamurcia, Caja Granada, Caixa Penedès i la balear Sa Nostra estan negociant el seu propi. Això va ser dimarts. Divendres mateix La Caixa -la primera entitat d'estalvi del país- va anunciar la seva fusió amb Caixa Girona, que inicialment va formar part de la fusió ja consumada de les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu. Donat el nul interès de la Caixa a participar a l'actual procés de concentració tot indica que el que a final serà una absorció de Caixa Girona podria haver estat induïda pel Banc d'Espanya. Aquest mateix dia es esvaïr una de les grans incògnites d'aquest procés a l'anunciar Caja Madrid la seva intenció de liderar un grup amb diverses entitats de mida petita, alguna de les quals s'havia despenjat d'altres processos: són les caixes d'Àvila, Segòvia, La Rioja, Caixa Insular de les Canàries i Caixa Laietana. La decisió final de l'entitat que presideix Rodrigo Rato, sorprenent ja que finalment ha optat per escurar alguna de les entitats més descol·locades del mapa financer espanyol, l'allunya, almenys de moment, de les operacions per les quals apostaven els mercats i que la situaven amb Ibercaja o Bancaixa.
Amb tota aquesta reordenació ja queda poc per concentrar si exceptuem les tres caixes basques, les dues aragoneses i la pròpia Bancaixa, encara que no és descartable que abans de dos anys hi hagi una segona onada de fusions. Per al que succeeixi llavors tindrà molt a veure la decisió presa aquesta setmana pel Banc d'Espanya d'augmentar les provisions de morositat del 20% al 30%, així com les reforma de la llei de caixes que implicarà la privatització parcial de les entitats en dotar de drets polítics les quotes participatives.
