Si demanéssim a deu persones que definissin el pa?radís, altrament dit del lloc o l'estat ideal de vida, segur que no tindríem dues des?cripcions iguals. Molts ni tan sols sabríem definir-lo. Hi ha qui, en lluita constant contra la realitat, inconformistes o inquiets, potser fins i tot convençuts que això del paradís no es gaire més que una quimera, en busquen d'artificials. No canvien la realitat, però deu ajudar a passar-la. No tinc gaire clar que l'estat creatiu sigui el paradís. Quan estàs creant alguna cosa, com ara un text literari, con?vius amb totes les contradiccions de la vida, així que no m'atreviria a a?fir?mar que els moments de creació siguin alguna cosa semblant a un estat ideal. Potser només són instants en els quals la vida sembla més viva. Més intensa. I encara i així, perquè també t'empipes i rondines, i esborres i de vegades empenys les paraules com si fossin pedres que es neguen a col·locar-se al lloc que els corres?pon.
Lady Gaga afirmava que quan escriu música, fuma molta marihuana. D'altres beuen whisky, alguns fumem. No sé si així ens hi aboquem, pe?rò molts paradisos artificials es com?ponen a base d'aquests elements. Ja ho escrivia Baudelaire i la llista no s'acabaria mai. També hi ha paradisos artificials aparentment menys tòxics. Algú assegut hores i ho?res davant la televisió, ingerint sense destriar continguts diversos, em?passant-se tardes enteres de material fabricat per entretenir la vida, també busca un paradís artificial? L'esperit crític desapareix. La personalitat es fon i la vida es transforma en una cosa que no sé si té sentit. Deu ser tova i còmoda com un matalàs de plomes. I així, senzillament, es dissolen els anys, d'una forma tan aparentment innòcua que mai no la prohibiran.
